A tots els agrada el capvespre i sobretot amb aquest cel, però si un dia vas a visitar-lo i et pares a pensar molt profundament et pot fer pensar coses.
L'horitzó que uneix el cel i el mar sembla difós, com els límits que sovint ens posem a nosaltres mateixos. Les onades, constants però canviants, ens recorden que el temps no s'atura, i que cada moment és únic.
Com podem veure, a la imatge no es pot veure és final ni encara segueixis caminant i això ens fa reflexionar, ja que no hi ha un límit d'això que no podem veure, així que: Què hi ha més enllà del que no podem veure?
No només sorgeix aquesta pregunta, també si et pares a observar el capvespre, amb els seus colors que es fonen, ens parla de transicions, de com tot canvia sense pressa però sense pausa. Potser la veritable pregunta és: Sabem apreciar la bellesa dels petits instants abans que desapareguin?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada