dijous, 19 de novembre del 2026

13 Quantes vegades ens hem preocupat per algo que mai ha passat?

Quantes vegades ens hem preocupat per algo que mai ha passat?
Nick:chate
image.png

TEXT: Més d'una vegada, tots ens hem preocupat per alguna cosa que pensavem que pasaria, però, no ha passat mai; Hem desperdiciat molt de temps de la nostra vida, donant-li voltes a un fet que mai ha passat, per tant, ens hauríem de preocupar per això? O només ens hauríem de preocupar per algo que sí que ha passat? És necessari pensar en algo que no ha passat però pot passar? Doncs és un tema delicat, perquè estic segur, que en qualque moment que t'han dit que la teva padrina havia caigut, ja t'imaginaves lo pitjor, i ho has estat passant malament per una cosa que realment no havia passat. Per tant, és cosa de la nostra ment anar més enllà de la realidad que se'ns presenta? És cosa del nostre subconscient pensar que ha passat el pitjor? O nosaltres ho podem controlar?


12.Els nostres límits ens priven de la realitat?

Foto:
image.png
Títol:

Els nostres límits ens priven de la realitat?


Text: Dins la cova del Castell d’Alaró, l'únic que veim és aquesta part on hi ha vegetació. Estam limitats a només conèixer aquesta petita part, en canvi, defora hi ha moltes més coses del que es pot percebre des d’aquesta vista. Això em fa reflexionar sobre les barreres que tenim els humans a l’hora de conèixer perquè ,moltes vegades, per les nostres pors o creences ens limitam a només veure una perspectiva. Deixam de pensar en que pot haver més enllà i ens quedam amb el que percebem, sense voler acceptar una altra manera de veure-ho ja que és incòmode.


Pseudònim: Giyu





10 Que és realment estar viu?

Que és realment estar viu?

Podem considerar que la vida és un fet objectiu; o ets viu o ets mort, però les experiències ens diuen el contrari.
La meva imatge fa referència a aquesta mort, pots estar mort però seguir viu en ànima i els records dels altres? Perquè la nostra vida no depèn solament de si seguim respirant, els nostres ideals, el record que deixem en la gent, és el que ens fa ser qui som i també el que ens permet viure mentre siguem recordats. Sobretot, si tenim records físics, podem sentir a la gent que significa molt per nosaltres a prop i les experiències que hem viscut amb ells. La meva imatge tracta d'això, per a mi ELL segueix viu.

Pseudònim: Heisenberg


Uploaded Image

11. FOTOFILOSOFIAEL MEU COS ÉS EL MÉS IMPORTANT DE MI?


EL MEU COS ÉS EL MÉS IMPORTANT DE MI?

Els humans tenim tendència a elegir el que primer entra per la vista, en aquest cas seria  el físic, el que mostrem, el nostre exterior, però realment a la llarga el més important és l’interior, ja que com passa a una taronja, quan l’altre persona et vol conèixer de veres i et va pelant poc a poc va descobrint el que en realitat ets, se n’adona de les imperfeccions i que realment no som tan perfectes com el nostre cos pot mostrar, o viceversa. Molta gent diu que el físic és molt important però si els donessis a triar, què preferirien, una dona lletja però bona persona o una dona guapa però psicòpata? En aquest cas pot ser que el físic ja no és el principal a valorar. En conclusió, les persones som com les taronges: tenim una part forta, que mostram a la gent i representa el nostre cos, però també tenim una part blana, que només mostram quan tenim confiança. Aquesta forma la nostra personalitat i ens permet mostrar la nostra identitat i establir relacions d’amistat o amor.



image.png

PSEUDÒNIM: Chutz





9. Som responsables del món que permetem?

Som responsables del món que permetem?

Actualment vivim en una societat on les injustícies continuen existint, normalment davant els nostres ulls. Però, si nosaltres som conscients que passen i no feim res per canviar-les, fins a quin punt en som responsables?

Tenim tendència a pensar que els problemes dels altres no ens afecten, que no podem fer-hi res o que, simplement, no és cosa nostra. Però el silenci també pot tenir conseqüències.

Potser una societat no es defineix simplement per les accions de les persones, sinó també per tot allò que decidim tolerar. Si volem un món més just, hem de començar a qüestionar les nostres pròpies actituds. Perquè, vulguis o no, no canviar res també és una manera de decidir.

PSEUDÒNIM: Entre ombres



Uploaded Image

6 Què hi ha després del més enllà? Què és el més enllà?

Què hi ha després del més enllà? Què és el més enllà?



Pseudònim: Cosmos




TEXT:


Quan mirem un cel tan ple d’estrelles com aquest, és inevitable sentir que som molt petits i preguntar-nos què passa quan s’acaba la nostra vida aquí. Sempre ens han fet pensar que el més enllà és un lloc ideal, que estarem en pau si hem tingut una vida honrada. Però i si ja vivim en un més enllà? O si nosaltres mateixos som el més enllà de qualcú altre? I si no existeix o no és com volem?

Aquesta imatge m'agrada perquè representa la connexió entre la vida terrestre i la misteriosa vida exterior que ens envolta. Em fa pensar en què significa realment existir: quan morim, desapareixem del tot o simplement torna'm a formar part d'aquest espai immens? Potser el més enllà no és un lloc al qual viatgem després de morir, sinó tot allò que la nostra ment encara no és capaç d'entendre. Potser morir és un simple recordatori que estem vius i que hem d'aprofitar el temps que tenim, sense saber realment el que ens passarà quan ja no estiguem aquí. Si fóssim immortals no apreciem el que posseïm i malgastaríem poder gaudir cada dia.

Uploaded Image

7. QUAN CONSTRUÏM EL FUTUR, ENS PERDEM EL PRESENT?

QUAN CONSTRUÏM EL FUTUR, ENS PERDEM EL PRESENT?


Pseudònim: Pepet



Ses formigues són un exemple de feina i constància. Sempre pareix que tinguin un objectiu i que tota la feina que fan té un resultat. Aquestes, recolecten aliments, branques i tot tipus de coses, pensant en un futur.

Però si ho pensam, es podria dir que a noltros ens passa una cosa bastant igual Normalment, vivim pensant en el nostre futur. Noltros per exemple, pensam en la nota que hem de treure durant batxiller per poder entrar a una carrera i optar a un futur millor, però qui sap si hi haurà futur?

Segurament, ens preocupem massa per arribar al lloc que volem, sense saber que ens hem perdut moltes coses durant el camí. 


Per aquesta mateixa raó, les formigues ens serveixen de metàfora per explicar que alomillor, la vida no només és aconseguir objectius , sinó que hauriem de disfrutar del que vivim en el present, tinguent una petita idea del nostre futur, perquè alomillor aquest no és tan llarg com esperam, i no podem passar-nos els dies preparant una vida si mai l’hem arribat a “viure”. 


Uploaded Image

5. Som realment lliures si depenem d'alguna cosa? AUTORA?

IMG_4353.jpg
Títol: Som realment lliures si depenem d'alguna cosa? 
Pseudònim: Horitzó 
Text: Quan observem aquesta imatge, veiem una cometa que vola pel cel i que aparentment no té cap límit. Però, si ens hi fixem bé, descobrim que està subjectada per un fil. Sense aquest fil, potser no podria mantenir-se enlaire.

Això ens porta a pensar en la llibertat humana. Solem creure que ser lliures significa no dependre de ningú ni de res, però realment és així? Al llarg de la vida, tots tenim vincles, responsabilitats i circunstàncies que condicionen les nostres decisions.

Potser la llibertat no consisteix a no tenir cap lligam, sinó a saber conviure amb allò que ens condiciona sense deixar de decidir el nostre propi camí. Però, fins a quin punt som nosaltres qui controlem el nostre vol?

diumenge, 15 de novembre del 2026

4. La bellesa es troba dins o fora de nosaltres?

Títol: La bellesa es troba dins o fora de nosaltres?

Pseudònim: Onira



Text: 
Quan observam la primera imatge la jutjam perquè per fora és rugosa i lletja, així que el primer que pensaríem seria que no serveix o que no estarà bona. Però si anam més enllà d’això i ens aturam a pensar què hi ha darrere d’aquesta pell tan forta i rugosa? El seu interior és igual que el seu exterior o és completament diferent?

Així que aquesta imatge ens dona peu a qüestionar les coses que deim o feim, ja que generalment jutjam persones o coses sense saber com són per dins, perquè potser el seu exterior és lleig o completament diferent del seu interior. També ens fa qüestionar què és la bellesa. Per altra part, ens dona a veure que no només ens hem de fixar en l'aparença del seu cos o exterior, sinó que la nostra mirada ha d'anar més enllà de tot això.

En conclusió, si només ens fixam en l’exterior perdem el que realment té valor, perquè la vertadera bellesa la trobarem a dins de les persones. Així i tot, no sempre ens l’ensenyaran a la primera, sinó que hem de lluitar, demostrar interès i tenir paciència perquè ens mostrin com són de veres.

Uploaded Image

3. Qui observa a qui?

Nick: Guti
Qui observa a qui?
IMG_1511.jpeg

Sempre pensam que som noltros qui observam la natura no? Miram els arbres, els animals i tot allò que ens envolta. Però, alguna vegada ens hem plantejat que noltros també som observats? Aquesta alzina ha estat present durant molts anys, veient passar persones, moments i generacions, mentre que noltros només la miram durant uns moments. Ens consideram el centre del món perquè pensam que tot gira al nostre voltant, però la natura ja existia molt abans que noltros. L'alzina callada pareix que ens observa sense que ho sapiguem. Som nosaltres qui observam el món o simplement som una petita part d'ell? I si fóssim nosaltres els que formam part del paisatge i no al revés?


2. Fins a quin punt allò que em pertany, em defineix?

Fins a quin punt allò que em pertany, em defineix?

Nick: Fairy

Tenim tendència a definir les altres persones a partir del que posseeixen; dobers, roba, els objectes que utilitzen... Però, fins a quin punt aquesta definició que ens cream és vera?  Fins quin punt són només prejudicis?
A més a més, no només jutjam als altres, sinó que també intentam definir-nos a nosaltres mateixos a través d'allò que compram, vestim o posseïm. Potser els nostres objectes reflecteixen els nostres gustos, les nostres aficions i una part de la nostra personalitat, però realment ens defineixen? Son reals? O son mentides/aparences?
I si tot allò que tenim desaparegués, deixaríem de ser qui som? O potser mai hem estat allò que posseïm?



Uploaded Image

dijous, 12 de novembre del 2026

1. La llibertat és només una il·lusió?

Pseudonim: Nahelz

TEXT:
Tothom ha sentit qualque pic l'expressió «tots els camins porten a Roma», però aquesta frase en filosofia pot significar molt més. Si fem el que fem arribarem allà mateix, les nostres decisions realment importen?
La fotografia transmet exactament aquest dubte: un senyal ens indica que podem anar cap a «totes direccions», però la fletxa només apunta cap a un únic lloc. Per molt que pensem que som lliures de triar les nostres accions i, per tant, el nostre destí, potser el nostre voltant afecta molt més del que creiem, duent-nos cap a un camí ja asfaltat i adequat mentre ignorem i amaguem les altres opcions (com el cartell girat de la imatge).
Som realment lliures o només seguim un camí únic disfressat de llibertat?

Uploaded Image

dimecres, 11 de novembre del 2026

MANUAL D'ÚS

Consells pràctics...

Hola Filofotògrafes i filofotògrafs, fàcil fàcil:
Per inspirar-vos podeu repassar l'apartat dedicat a les especialitats de la filosofia per trobar preguntes inspiradores. Tot i que les millors preguntes filosòfiques segur que ja vos les haureu fet vosaltres mateixos. Aquí teniu algunes indicacions sobre el que ha d'incloure la vostra FILOFOTOGRAFIA:


1.EL TÍTOL (Un interrogant, una pregunta, un problema, una qüestió filosòfica). És important que el títol i la foto  no tengui una relació molt òbvia i evident amb la fotografia -(el títol “Què és el temps?” amb una foto d'un rellotge és massa directa, no fa pensar gaire, el mateix títol  però amb una foto d'una velleta, d'una posta de sol, o fins i tot d'una pedra  pot funcionar millor resulta més inspiradora. El títol ha de ser l'assumpte del correu   

2.LA FOTO ( Fotos originals!!!, res de cercar per internet... qui no tengui càmera li deix la meva!!!) També podeu optar per altres formats d'imatge, vinyeta, dibuix etc... però que facin pensar eh!!  Busqueu aquella gran fotografia que vau fer aquest estiu o feis una creació a partir de zero. Si voleu podeu fer la màgia d'editar les vostres imatges. Enviau la foto com a ARXIU ADJUNT en el correu, no la poseu en un Word! que no es penjarà.

3.Pensau a afegir  El vostre PSEUDÒNIM, nick, alies, que voleu que aparegui,  poseu  també el nom i curs per identificar-vos. Jo els esborraré per garantir l'anonimat en les votacions però els necessito per la NOTA.
4. Finalment podem posar les neurones en marxa i fer un  breu TEXT, una  reflexió de no més de 200 paraules que expliqui, il·lustri o faci pensar sobre el contingut de la foto.

IMPORTANT: Una vegada hagueu realitzat, imaginat, fet, parit la vostra creació, les  podeu enviar-les al bloc mitjançant el correu: homeformiga.fotofilosofia@blogger.com.


PD: Podeu deixar comentaris de les altres filofotografies. Gràcies per la vostra participació!
endavant FotoFilòsofs i fotofilòsofes.
Aquí davall ja podeu consultar algunes de les fotografies enviades i si mireu l'arxiu del bloc podeu veure les guanyadores d'anys anteriors.
Molt SORT!

diumenge, 30 de novembre del 2025

24. Quina es la nostra veritable identitat?

Amb aquesta imatge poden sortir molts de dubtes com, que és el que hi ha darrere nostre? Què és el que de veritat hi som? Em demano que sigui el que de veritat mostrem a la gent, una cara falsa o la veritat? De veres som com la gent ens veu? Tenim pensaments que no diguem a ningun? Hi ha un altre ser dins nostre? Crec que aquesta imatge dona molt a pensar perquè et pots qüestionar com són les persones amb tu, la manera que tens tu de veure a la gent o la manera que ets tu davant d'ells. L'ombra em recorda que no som éssers transparents, que sempre hi ha una part de nosaltres que s'escapa, que es reté, que es mou en un espai on ni tan sols la llum pot entrar. Fins i tot, nosaltres sabem qui som en realitat?

15 Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?

Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?

Per què vivim?

PSEUDÒNIM: Calonis


Curs: 1r Batx D


A vegades pens que la vida és com una gota que cau. Que desapareix ràpid i fàcil. Tots acabarem igual, tot passa i s'acaba. I, així i tot, seguim vivint. Feim coses, estimam, reim, ploram. Però sempre me deman per què ho feim? Per noltros mateixos o per alguna cosa que quedi després? Jo no ho sé. Per això intent fer lo més important, viure cada moment, fer lo que podem mentre som aquí. Cada cosa és important, encara que desaparegui després. Potser el sentit de la vida és simplement això ser ara mateix aquí i fer les coses que sentim importants i que ens agraden, encara que un dia tot desaparegui i ja no hi siguem.

--
Miquel Vaquer Oliver

dimecres, 26 de novembre del 2025

23. Qui som?

Qui som?

Usualment, ens preguntem qui som com individus, però poques vegades ens qüestionem qui som com societat. Amb aquesta foto de la lluna, vull dir com és això el que ens connecta com éssers humans, la lluna és, al final de tot, la nostra llum en les nits buides i fosques. Aquesta lluna és la mateixa que han vist tots els que han estat abans de nosaltres, els nostres padrins, els nostres pares, inclòs Audrey Hepburn i això ens fa qui som, tenir una llum que ens guia en l'obscuritat. I quan morim, deixem de veure aquesta llum perquè deixem de ser vius i comença'm a ser part d'aquesta llum que ajuda als nostres estimats.



Pseudònim: Lemmy

1r batxillerat D

dilluns, 24 de novembre del 2025

22. Tots vivim a la mateixa relitat o cadascú té la seva?

Títol: Tots vivim a la mateixa realitat?


Pseudònim: Cadira
Text:
A simple vista, sense donar-li moltes voltes, es poden veure com dues persones, una davant l'altre, observen fixament la mateixa fulla de paper on sembla haver-hi traçat un número. No obstant això, aquesta foto filosòfica pretén anar molt més enllà del que només podem veure amb els ulls i reflexionar sobre si realment existeix més d'una realitat.

Si ens hi fixem bé i empatitzam amb ambdues persones, totes dues veuen nombres diferents. Malgrat que sembli el mateix paper amb el mateix número, un veu un 6 mentre que l'altre un 9. Aleshores, veuen el mateix paper o viuen a diferents realitats? Algun dels dos està mentint? Doncs, l'epistemologia, que és la branca filosòfica que estudia el coneixement i la raó i com nosaltres ho interpretam, defensa que la realitat i el que sabem no depèn ni de la percepció ni dels punts de vista personals, pel fet que tot i les interpretacions de cada un, és a dir, malgrat que no vegin el mateix número, tots dos estan defensant la seva pròpia veritat. Dit d'una altra manera, el que ells realment veuen sense tenir en compte el que percep l'altra persona no coincideix, però cap dels dos estan mentint ni veuen papers diferents, llavors, tots dos tenen el mateix coneixement o un és més savi que l'altra? Aquest concepte demostra i explica que el món real no sempre és objectiu, sinó que en una mateixa realitat també hi ha punts de vista ambigus que, a vegades, ens fan dubtar sobre on vivim i les realitats que poden existir a part de la nostra. Per tant, tots compartim la mateixa realitat o cada un té la seva pròpia?

21 Què és el que hi ha més enllà del que veiem?

És interessant com una sola imatge ens fa pensar d'allò que escapa de la ciència, que escapa de la raó. Veure com un riu va desapareixent en un horitzó, com la ciutat al seu voltat va minvant amb ell, i acaba amb el més llunyà de tots els elements, el sòl. Però com sabem que existeix més del que som capaços de veure? Com sabem que existeix mentre nosaltres no hi som? Qui ens ha dit a la nostra vida que París està existint ara mateix si nosaltres no ho podem veure?


A la realitat, nosaltres confiem en la veracitat del pertanyent de la vida si podem observar-ho o corroborar-ho. Però i si no és "la realitat", sinó, "la teva realitat"? I si la substantivitat és una creació del que és realment un món creat per tu? Com saps que no és una creació de la teva realitat el que no veus?


Reflex romput 

Qui ets?  no has posat el nom!!!!


19. Per a què o per a qui lluitam?

Títol:

Per a què o per a qui lluitam?


Pseudònim:
Existencialista en desenvolupament (falta el bigoti)

Reflexió: 

Som éssers teleològics. La nostra existència s'estintola en la projecció cap a quelcom 

superior. Fins i tot si aquest objectiu és un mateix, ho és des d'una perspectiva externa, aliena. Vivim, llavors, fora de nosaltres? Com deixar de fer-ho?


*Tot això penso mentre deixo anar l'agulla i escolto per primera vegada "Songs of a Lost World", de The Cure.*


Com n'és de ridícula, la vida. O la nostra manera de viure? Tenim l'oportunitat -única en la vida!- d'existir, i l'estem malbaratant per una boira que anomenem 'metes', tristos ídols d'un poble secularitzat amb poca gràcia.


*El cèrcol de vinil negre, movent-se, forma dins meu un vague símil, gairebé un record, amb la idea que tot això ja ha passat, i que tornarà a passar. Aquesta comparació no és meva, però d'alguna manera, jo sí que li pertanyo. 

I m'adono que Robert Smith recita melòdicament com tot esdevé fràgil i xaruc, però ho accepta si algú li promet que serà amb ell quan tot s'acabi. Potser pensa seguir així viu en algú que, com tot, acabarà morint.*


Se m'ocorre que la música, com la vida, s'estudia, s'analitza, però el plaer que totes dues poden provocar és purament irracional, indescriptible.


Val la pena lluitar, desafiar la raó amb l'insolent acte de viure? La temptació d'existir em diu que sí. Vaja, això és nou. Val la pena fer-ho per a res més que nosaltres? Ara la negació és immediata, rotunda, encesa. És que ens hi va la vida! Ans dins meu no s'escolta cap gruny de camell, ni rugit de lleó, només rialles infantils.


***


*El disc s'acaba, ja l'he escoltat.*

Ha valgut la pena, ara que només existeix efímerament dins la meva memòria? Mentre hagi tocat cada nota per a si mateix, mentre s'hagi extasiat amb cada vers, sí. I llavors, és més, valdria la pena tornar a escoltar-lo, sencer, per sempre.



20.On habita l'absència?

On habita l'absència?

Hannibal - 

A vegades, quan algú se'n va per sempre, se sent alguna cosa estranya. Veus el seu lloc buit i saps que físicament no està, però alhora et sembla que segueix aquí d'alguna forma, en els records i en les coses que feia. Mirant una tomba plena de flors, em pregunto què significa realment "estar". De veritat una persona desapareix del tot només perquè ja no la podem veure?

Jo crec que no. Almenys a mi no em passa així. Per exemple, amb el meu oncle: encara que ja no estigui, hi ha moments en els quals ho recordo tan clar que sembla que encara camina amb nosaltres. Sobretot quan penso en com la meva àvia cuidava d'ell, com si aquestes escenes continuessin vives al meu cap. Llavors penso que, encara que algú ja no estigui davant, tampoc s'esfuma del tot.

18.On és que se'ns amaga la realitat?


Pseudònim: Meushio
Títol: On és que se'ns amaga la realitat?


Text.: La veritat és una idea que sembla fàcil, però quan volem explicar-la bé, oh!, aquí és quan sorgeix el problema, costa molt. En aquest cas ho he volgut reflectir amb un mirall entelat o un reflex que no es veu clar, aquests conceptes representen com de difícil és veure la realitat tal com és, ja que en aquesta  sempre ens hi trobam filtres: emocions, interessos, pors o expectatives que canvien la manera com interpretam el que passa, com ara en el mite de la caverna, ens hi trobam ombres les quals ens canvien totalment la forma de pensar i veure les coses. La imatge vol mostrar que la veritat no sol aparèixer de cop, sinó que la descobrim quan feim preguntes, investigam i acceptam que podem equivocar-nos. Potser la veritat no és una resposta final, sinó un camí que seguim per entendre millor el que veim. I només la podem trobar quan reconeixem que nosaltres mateixos també la podem confondre.

Imatge:

17. Fins a on arriba la nostra mirada?




Papigavi

La imatge filosòfica, en aquest cas mitjançant un microscopi, ens mostra el poder d'aturar-nos un moment i fixar-nos en les petites coses. Gràcies a això podem veure mons sencers que passen inadvertits. A simple vista no hi ha res especial, però quan ampliem la mirada apareixen formes i detalls que ni sabíem que existien. Això em fa pensar fins a quin punt el que veiem és realment el que percebem, o si hi ha una part que no es pot captar a simple vista. Sovint pensem que coneixem la realitat, però potser només n'observem una mínima part. El fet de poder descobrir aquest món distant i proper alhora gràcies al microscopi em fa creure que la nostra percepció depèn de les eines, de la perspectiva i fins i tot de l'actitud amb què observem. Al final, aquesta imatge és un recordatori que encara hi ha molt més per descobrir del que els nostres ulls ens deixen veure.

--
Raúl Gómez Servera

16. QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?

QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?

Quan observa amb aquesta cadira buida se'ns venen una pregunta al cap, per què està sola? La llum que il·lumina i la foscor al voltant mostra una presència que ja no hi és, que ha desaparegut. I d'allà sorgeix la nostra pregunta, què queda nosaltres quan ja no hi som? És una pregunta filosòfica i com ja sabem és una pregunta que no es pot contestar. Podem tirar per la banda científica que diu que un pic que ens morim no queda res. Però, i si anam un poc més enfora, pot ser que no quedi res físic, però la llum estigui mostrant l'esperit d'algú que ja no hi és fisícament però que ha quedat algo d'ell.


1BatD

14. Tot té realment un final?

Títol→Tot té realment un final?
Àlies→Trencaclosques Trencat
Escrit/reflexió→ Tot té realment un final? O és només una il·lusió creada per la ment humana per reconfortar-nos? I si el camí que surt a la imatge en realitat no en té de final? Cadascú es pot fer el seu propi camí per molt difícil o perillós que es torni, potser el camí visible pareix que s'acaba, però tu podries continuar caminant fins que et cansessis o no volguessis caminar més, allargant aquest camí. Els penya-segats que es veuen, pareix que acaben quan toquen l'aigua, però també podria ser que continuessin el seu camí cap avall sota l'aigua. Així que es podria dir que no tenen un final fix, sinó que el seu final varia depenent de la persona, alguns diran que continuen davall la mar i altres que acaben en arribar a la superfície del mar. Per acabar, observem l'horitzó, pareix que hi ha un punt a on acaba, però la realitat és que dona la volta a tota la Terra. Així que tenint en compte tot això, tot té realment un final?


--

13 Què vol dir canviar realment?

Què vol dir canviar realment?

Canviar sembla una paraula senzilla, ja que és fet normal a les nostres vides, però també és una de les experiències més profundes que vivim. Quan els objectes es desgasten, quan el cos creix o quan les persones evolucionam, tendim a pensar que allò vell i allò nou són dues realitats separades. Però, realment ho són? Són el mateix? O perquè hagi canviat és diferent? Les fulles seques no són fulles gastades, si no tot el que han vist. Les fulles més recients, en canvi, m'hos recorda a tot el que ens queda per viure. En aquesta fotografia, el vell i el nou no s'oposen, sinó que ens trasmet la realitat. Ens recorden que el canvi no està malament, sinó que és una etapa.
Sóm els mateixos quan camviam?


Pseudònim: sebasty

12Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?

Títol: Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?




Nick: Jamón Serrano

Text: No sempre els dies més planejats o especials són els que se queden a la nostra memòria. A vegades un instant inesperat, un pla inesperat, una conversació... són els que perduren molt més a la nostra memòria. Potser un dia que has fet alguna cosa amb els teus amics, família... planejada no és tan divertida, o no crea tantes memòries, anècdotes com alguna cosa que hagi sorgit d'imprevist. Això ens demostra que la vida no segueix la lògica que esperam i que algun fet d'imprevist pot ser el que t'enrecordis durant tota la teva vida.

11.Què amagam quan mostram qui som?"

Títol: "Què amagam quan mostram qui som?"

Pseudònim: LlumDeFusta 

Reflexió:

Una màscara sempre sembla un objecte senzill: un tros de material, un lligam, una forma que imita un rostre. Però és molt més que això. Ens recorda que sovint actuam, parlam o ens movem amb una identitat construïda, una versió editada de nosaltres mateixos. Ens protegim? O ens ocultam? La màscara no només tapa, sinó que també revela: revela la por a ser vistos tal com som, o el desig de ser percebuts d'una altra manera. En filosofia, la pregunta sobre l'autenticitat i la identitat és constant. Qui som quan ningú no ens mira? I qui som quan tothom ens observa? La màscara descansa sobre la taula, immòbil, però desperta un dubte profund: si la llevam, queda el nostre rostre… o una altra màscara més subtil?



7 Com sabem si és el principi o el final?

2- Com sabem si és el principi o el final?

PSEUDÒNIM: Reflexiva

Quan veig una posta de sol em pregunto si és el final d'un dia o el principi d'alguna cosa nova. El sol va baixant lentament i el cel es va tornant de colors diferents, com si el dia s'acomiadés. Però al mateix temps sembla que tot pot començar de nou, per tant, de vegades és difícil saber si estem tancant una etapa o obrint-ne una altra. De fet, normalment el final d'una fase de la vida l'hauríem d'entre com l'oportunitat de poder començar una nova.

La posta de sol em fa pensar en tot el que ha passat durant el dia com per exemple, les coses bones, les coses dolentes i els moments petits que a vegades no valorem gaire. Però també em fa sentir que demà podem començar de nou, intentar coses diferents i continuar avançant.

Quan el sol desapareix darrere de l'horitzó, veig que els finals no sempre són dolents. Cada final pot ser el començament d'alguna cosa nova, i la natura ens ho recorda cada dia amb un espectacle tan simple i bonic com una posta de sol.




10.Coneixem el món on vivim?


Blanca del barrio
1D batxillerat

Coneixem el món on vivim?
Si la major part de la vida marina és invisible per la nostra tecnologia actual i la ciència no es capaç de investigar més, podem afirmar que coneixem realment el món en què vivim? La ciència només ha descobert el 5% i vivim en un planeta que creiem conèixer bé, però els oceans —que en cobreixen la major part— estan encara plens de misteris. Allò que no podem observar no podem entendre, i allò que no podem entendre sovint ni tan sols el podem imaginar. Això qüestiona la seguretat amb què afirmem que coneixem el món. Potser la nostra visió de la realitat és només una fracció minúscula del que existeix realment.



diumenge, 23 de novembre del 2025

9 ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM

ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM
Pantera Rosa


Qui no s'ha pensat mai que els objectes es poden desplaçar, aquesta fotografia tracta d'aquest tema. Aquests objectes poden tenir una vida quan no els veim o quan no pensam amb ells. Això és el nostre dubte i possiblement la por que algun al·lot pot tenir arribar a tenir.

8.Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?

Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?

Pseudònim: userma

A simple vista és una fotografia del cel. Però jo quan la mir, em fa una sensació com de nostàlgia, em fa pensar lo complexa que és la vida i totes les dificultats que té. Molts de pics, a causa d'això, no valoram els moments en els quals realment som feliços, potser per tenir altres preocupacions al cap. És a dir, molts de pics no vivim el moment. I realment això fa pena, perquè després quan tornes a ca teva després de passar un gran dia amb els teus amics... t'adones de la sort que tens de tenir la vida que tens i molts de pics no ho sabem valorar el suficient. Perquè problemes és impossible no tenir-ne, però hem de ser conscients de la sort que tenim de ser qui som i viure envoltat de les persones que ens estimen realment.

6. : Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?

Títol: Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?

Text: Aquesta imatge sobre un examen ens planteja un dubte sobre qui marca el que som, la societat o jo mateix. Tots hem estat influenciats qualque vegada, però deixam que aquestes influències definesquin la nostra identitat? O al cas de la imatge, deixam que un nombre ens definesqui? Encara que sigui una simple nota, un nombre del 0 al 10, dins la nostra societat això ja marca una etiqueta i un prejudici de com ets. No importa l'esforç ni el context. Amb aquella nota als ulls de les altres persones ja no ets una persona seriosa ni t'importa el teu futur. Automàticament aquelles persones t'assignen una personalitat. Pots creure el que et diuen i deixar-te influenciar acceptant un destí miserable o continuar intentant-ho. Molta gent es deixara definir pel que diuen, en canvi, altres ignoraran aquells comentaris i crearan la seva pròpia personalitat, tu qui ets?, es pot ser els dos?.

Pseudònim: Mantis Religiosa

Curs: 1r Batxiller D

dissabte, 22 de novembre del 2025

5. No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?


Títol: 
No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?

Text:


El que veiem a la imatge és una habitació fosca amb una lleu entrada de llum. Amb això vull fer referència al fet que és irònic tenir un concepte per representar una cosa que no existeix: el no-ser. Doncs, segons Plató, si podem percebre la idea de qualque cosa, en certa manera, és perquè existeix.  En aquest cas, l'ésser humà ha definit el no-ser com el contrari del ser per referir-se al buit. Això no obstant, no crea una paradoxa dir que hi ha possibilitats que hi hagi espais que no existeixen? És a dir,  si nosaltres ja hem definit el concepte no-ser com a qualque cosa que no existeix, en certa manera sí que ho fa perquè ha estat pensat per l'ésser humà. El no-ser, és, perquè se l'ha conegut. I d'aquí el motiu de la meva imatge. Amb la foscor pretenc representar el "no-ser", és a dir, el buit. I amb el raig de llum vull expressar que en certa manera ha estat descobert per l'ésser humà. El no-ser sí que existeix i sí que és conegut. Tot i que no se n'està segur.


La imatge ens fa pensar: com pot existir una cosa que no existeix?


Nick: Dinga Ban


4.Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?

Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?

Quan mir la sirena immòbil sobre el gel, no tenc la sensació d'estar davant una figura, sinó com si hagués quedat a mig camí dins mi una cosa que encara no sé del tot com anomenar. Entre el que puc tocar i el que només existeix dins el meu cap, hi ha un espai estrany on s'amaguen versions de mi mateixa que mai he acabat d'entendre. Sovint, allò que imaginam és més càlid que la realitat, però també més fràgil, com aquest paisatge que oculta un llac viu davall la superfície gelada.

Em deman si travessar aquesta frontera em perdre, o si la imaginació, per dolça i enganyosa que sigui, és una part imprescindible de qui som. Com puc saber en quin món em trob quan tots dos bateguen alhora? Potser no som habitants d'un sol lloc, sinó el pont que els uneix. I potser la veritat neix precisament d'aquest punt mitjà.

Pseudònim:Kalipsia



Curs: 1r Batxillerat D


3.La realitat existeix si ningú la mira?

Títol → La realitat existeix si ningú la mira?

Reflexió →Aquest espai aparentment insignificant planteja un dubte que no podem evitar: el món continua existint quan ningú el mira? El banc, la font i la llum semblen tenir una presència pròpia, com si no necessitassin ningú per existir, i evidentment romandran allà si ningú els mou, t'hi fixis o no. Però, alhora, només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut i l'ha convertit en imatge. Això fa sorgir la pregunta de si la realitat és tal com la descobrim o si, en part, la cream amb la nostra mirada.

Aquest interrogant té un cert dilema entre dues teories. D'una banda, sembla donar la raó al realisme: els objectes continuen existint independentment de nosaltres i de què algú els observi, tal com defensa que la realitat és independent de la ment. De l'altra, la fotografia ens recorda allò que sosté l'idealisme: només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut, i el que veiem no és el "món en si" sinó una construcció mental. L'espai de la fotografia, per tant, queda enmig d'aquest dilema: sembla confirmar que el món continua sense nosaltres, però també evidencia que només tenim accés al que la nostra mirada percep com a un fenomen. El que coneixem no és el món en si, sinó la manera com la nostra ment el capta. Fins a quin punt podem conèixer un món que potser existeix més enllà de nosaltres o potser només en la nostra manera de mirar-lo?

Pseudònim →pensador anònim


Curs →1r Batxiller D


2."Cap a on m'emporta el meu propi camí?"

"Cap a on m'emporta el meu propi camí?"

El reflex del sol dibuixa un camí tremolós damunt l'aigua, un camí que no és ferm ni previsible, però que tot i així avança. Quan l'observam, és fàcil preguntar-mos si la nostra vida s'assembla a n'aquest traç brillant i inestable (simbolitza el nostre camí a la vida). Fins a quin punt triam cap a on anam, i fins a quin punt simplement seguim allò que la llum ens marca? Cada moviment de les onades transforma el reflex, igual que cada decisió que prenem, cada sorpresa i cada canvi que experimentam altera i transforma el nostre camí, la nostra existència. Potser el camí no és un lloc fix, sinó un procés constant de reinterpretació. I pot ser la qüestió important no és saber exactament on arribarem, sinó com avançam mentre la llum, és a dir, la nostra pròpia consciència, ens guia entre la incertesa que ens presenta la pròpia vida.

PSEUDÒNIM: FuturIncert