Fotofilosofia. Imatges per Pensar
dijous, 19 de novembre del 2026
13 Quantes vegades ens hem preocupat per algo que mai ha passat?
12.Els nostres límits ens priven de la realitat?
Els nostres límits ens priven de la realitat?
Text: Dins la cova del Castell d’Alaró, l'únic que veim és aquesta part on hi ha vegetació. Estam limitats a només conèixer aquesta petita part, en canvi, defora hi ha moltes més coses del que es pot percebre des d’aquesta vista. Això em fa reflexionar sobre les barreres que tenim els humans a l’hora de conèixer perquè ,moltes vegades, per les nostres pors o creences ens limitam a només veure una perspectiva. Deixam de pensar en que pot haver més enllà i ens quedam amb el que percebem, sense voler acceptar una altra manera de veure-ho ja que és incòmode.
Pseudònim: Giyu
10 Que és realment estar viu?
11. FOTOFILOSOFIAEL MEU COS ÉS EL MÉS IMPORTANT DE MI?
EL MEU COS ÉS EL MÉS IMPORTANT DE MI?
Els humans tenim tendència a elegir el que primer entra per la vista, en aquest cas seria el físic, el que mostrem, el nostre exterior, però realment a la llarga el més important és l’interior, ja que com passa a una taronja, quan l’altre persona et vol conèixer de veres i et va pelant poc a poc va descobrint el que en realitat ets, se n’adona de les imperfeccions i que realment no som tan perfectes com el nostre cos pot mostrar, o viceversa. Molta gent diu que el físic és molt important però si els donessis a triar, què preferirien, una dona lletja però bona persona o una dona guapa però psicòpata? En aquest cas pot ser que el físic ja no és el principal a valorar. En conclusió, les persones som com les taronges: tenim una part forta, que mostram a la gent i representa el nostre cos, però també tenim una part blana, que només mostram quan tenim confiança. Aquesta forma la nostra personalitat i ens permet mostrar la nostra identitat i establir relacions d’amistat o amor.
PSEUDÒNIM: Chutz
9. Som responsables del món que permetem?
Som responsables del món que permetem?
Actualment vivim en una societat on les injustícies continuen existint, normalment davant els nostres ulls. Però, si nosaltres som conscients que passen i no feim res per canviar-les, fins a quin punt en som responsables?
Tenim tendència a pensar que els problemes dels altres no ens afecten, que no podem fer-hi res o que, simplement, no és cosa nostra. Però el silenci també pot tenir conseqüències.
Potser una societat no es defineix simplement per les accions de les persones, sinó també per tot allò que decidim tolerar. Si volem un món més just, hem de començar a qüestionar les nostres pròpies actituds. Perquè, vulguis o no, no canviar res també és una manera de decidir.
PSEUDÒNIM: Entre ombres
6 Què hi ha després del més enllà? Què és el més enllà?
Què hi ha després del més enllà? Què és el més enllà?
Pseudònim: Cosmos
TEXT:
Quan mirem un cel tan ple d’estrelles com aquest, és inevitable sentir que som molt petits i preguntar-nos què passa quan s’acaba la nostra vida aquí. Sempre ens han fet pensar que el més enllà és un lloc ideal, que estarem en pau si hem tingut una vida honrada. Però i si ja vivim en un més enllà? O si nosaltres mateixos som el més enllà de qualcú altre? I si no existeix o no és com volem?
Aquesta imatge m'agrada perquè representa la connexió entre la vida terrestre i la misteriosa vida exterior que ens envolta. Em fa pensar en què significa realment existir: quan morim, desapareixem del tot o simplement torna'm a formar part d'aquest espai immens? Potser el més enllà no és un lloc al qual viatgem després de morir, sinó tot allò que la nostra ment encara no és capaç d'entendre. Potser morir és un simple recordatori que estem vius i que hem d'aprofitar el temps que tenim, sense saber realment el que ens passarà quan ja no estiguem aquí. Si fóssim immortals no apreciem el que posseïm i malgastaríem poder gaudir cada dia.
7. QUAN CONSTRUÏM EL FUTUR, ENS PERDEM EL PRESENT?
QUAN CONSTRUÏM EL FUTUR, ENS PERDEM EL PRESENT?
Pseudònim: Pepet
Ses formigues són un exemple de feina i constància. Sempre pareix que tinguin un objectiu i que tota la feina que fan té un resultat. Aquestes, recolecten aliments, branques i tot tipus de coses, pensant en un futur.
Però si ho pensam, es podria dir que a noltros ens passa una cosa bastant igual Normalment, vivim pensant en el nostre futur. Noltros per exemple, pensam en la nota que hem de treure durant batxiller per poder entrar a una carrera i optar a un futur millor, però qui sap si hi haurà futur?
Segurament, ens preocupem massa per arribar al lloc que volem, sense saber que ens hem perdut moltes coses durant el camí.
Per aquesta mateixa raó, les formigues ens serveixen de metàfora per explicar que alomillor, la vida no només és aconseguir objectius , sinó que hauriem de disfrutar del que vivim en el present, tinguent una petita idea del nostre futur, perquè alomillor aquest no és tan llarg com esperam, i no podem passar-nos els dies preparant una vida si mai l’hem arribat a “viure”.
5. Som realment lliures si depenem d'alguna cosa? AUTORA?
Això ens porta a pensar en la llibertat humana. Solem creure que ser lliures significa no dependre de ningú ni de res, però realment és així? Al llarg de la vida, tots tenim vincles, responsabilitats i circunstàncies que condicionen les nostres decisions.
Potser la llibertat no consisteix a no tenir cap lligam, sinó a saber conviure amb allò que ens condiciona sense deixar de decidir el nostre propi camí. Però, fins a quin punt som nosaltres qui controlem el nostre vol?
diumenge, 15 de novembre del 2026
4. La bellesa es troba dins o fora de nosaltres?
Així que aquesta imatge ens dona peu a qüestionar les coses que deim o feim, ja que generalment jutjam persones o coses sense saber com són per dins, perquè potser el seu exterior és lleig o completament diferent del seu interior. També ens fa qüestionar què és la bellesa. Per altra part, ens dona a veure que no només ens hem de fixar en l'aparença del seu cos o exterior, sinó que la nostra mirada ha d'anar més enllà de tot això.
En conclusió, si només ens fixam en l’exterior perdem el que realment té valor, perquè la vertadera bellesa la trobarem a dins de les persones. Així i tot, no sempre ens l’ensenyaran a la primera, sinó que hem de lluitar, demostrar interès i tenir paciència perquè ens mostrin com són de veres.
3. Qui observa a qui?
Sempre pensam que som noltros qui observam la natura no? Miram els arbres, els animals i tot allò que ens envolta. Però, alguna vegada ens hem plantejat que noltros també som observats? Aquesta alzina ha estat present durant molts anys, veient passar persones, moments i generacions, mentre que noltros només la miram durant uns moments. Ens consideram el centre del món perquè pensam que tot gira al nostre voltant, però la natura ja existia molt abans que noltros. L'alzina callada pareix que ens observa sense que ho sapiguem. Som nosaltres qui observam el món o simplement som una petita part d'ell? I si fóssim nosaltres els que formam part del paisatge i no al revés?
2. Fins a quin punt allò que em pertany, em defineix?
Nick: Fairy
Tenim tendència a definir les altres persones a partir del que posseeixen; dobers, roba, els objectes que utilitzen... Però, fins a quin punt aquesta definició que ens cream és vera? Fins quin punt són només prejudicis?
A més a més, no només jutjam als altres, sinó que també intentam definir-nos a nosaltres mateixos a través d'allò que compram, vestim o posseïm. Potser els nostres objectes reflecteixen els nostres gustos, les nostres aficions i una part de la nostra personalitat, però realment ens defineixen? Son reals? O son mentides/aparences?
I si tot allò que tenim desaparegués, deixaríem de ser qui som? O potser mai hem estat allò que posseïm?
dijous, 12 de novembre del 2026
1. La llibertat és només una il·lusió?
La fotografia transmet exactament aquest dubte: un senyal ens indica que podem anar cap a «totes direccions», però la fletxa només apunta cap a un únic lloc. Per molt que pensem que som lliures de triar les nostres accions i, per tant, el nostre destí, potser el nostre voltant afecta molt més del que creiem, duent-nos cap a un camí ja asfaltat i adequat mentre ignorem i amaguem les altres opcions (com el cartell girat de la imatge).
Som realment lliures o només seguim un camí únic disfressat de llibertat?
dimecres, 11 de novembre del 2026
MANUAL D'ÚS
Consells pràctics...
IMPORTANT: Una vegada hagueu realitzat, imaginat, fet, parit la vostra creació, les podeu enviar-les al bloc mitjançant el correu: homeformiga.fotofilosofia@blogger.com.
dilluns, 1 de desembre del 2025
Guanyadors 2025
1r premi
3.La realitat existeix si ningú la mira?
20.On habita l'absència?
diumenge, 30 de novembre del 2025
24. Quina es la nostra veritable identitat?
15 Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?
Per què vivim?
PSEUDÒNIM: Calonis
Curs: 1r Batx D
A vegades pens que la vida és com una gota que cau. Que desapareix ràpid i fàcil. Tots acabarem igual, tot passa i s'acaba. I, així i tot, seguim vivint. Feim coses, estimam, reim, ploram. Però sempre me deman per què ho feim? Per noltros mateixos o per alguna cosa que quedi després? Jo no ho sé. Per això intent fer lo més important, viure cada moment, fer lo que podem mentre som aquí. Cada cosa és important, encara que desaparegui després. Potser el sentit de la vida és simplement això ser ara mateix aquí i fer les coses que sentim importants i que ens agraden, encara que un dia tot desaparegui i ja no hi siguem.
dimecres, 26 de novembre del 2025
23. Qui som?
dilluns, 24 de novembre del 2025
22. Tots vivim a la mateixa relitat o cadascú té la seva?
21 Què és el que hi ha més enllà del que veiem?
És interessant com una sola imatge ens fa pensar d'allò que escapa de la ciència, que escapa de la raó. Veure com un riu va desapareixent en un horitzó, com la ciutat al seu voltat va minvant amb ell, i acaba amb el més llunyà de tots els elements, el sòl. Però com sabem que existeix més del que som capaços de veure? Com sabem que existeix mentre nosaltres no hi som? Qui ens ha dit a la nostra vida que París està existint ara mateix si nosaltres no ho podem veure?
A la realitat, nosaltres confiem en la veracitat del pertanyent de la vida si podem observar-ho o corroborar-ho. Però i si no és "la realitat", sinó, "la teva realitat"? I si la substantivitat és una creació del que és realment un món creat per tu? Com saps que no és una creació de la teva realitat el que no veus?
Reflex romput
Qui ets? no has posat el nom!!!!
19. Per a què o per a qui lluitam?
Per a què o per a qui lluitam?
Som éssers teleològics. La nostra existència s'estintola en la projecció cap a quelcom
superior. Fins i tot si aquest objectiu és un mateix, ho és des d'una perspectiva externa, aliena. Vivim, llavors, fora de nosaltres? Com deixar de fer-ho?
*Tot això penso mentre deixo anar l'agulla i escolto per primera vegada "Songs of a Lost World", de The Cure.*
Com n'és de ridícula, la vida. O la nostra manera de viure? Tenim l'oportunitat -única en la vida!- d'existir, i l'estem malbaratant per una boira que anomenem 'metes', tristos ídols d'un poble secularitzat amb poca gràcia.
*El cèrcol de vinil negre, movent-se, forma dins meu un vague símil, gairebé un record, amb la idea que tot això ja ha passat, i que tornarà a passar. Aquesta comparació no és meva, però d'alguna manera, jo sí que li pertanyo.
I m'adono que Robert Smith recita melòdicament com tot esdevé fràgil i xaruc, però ho accepta si algú li promet que serà amb ell quan tot s'acabi. Potser pensa seguir així viu en algú que, com tot, acabarà morint.*
Se m'ocorre que la música, com la vida, s'estudia, s'analitza, però el plaer que totes dues poden provocar és purament irracional, indescriptible.
Val la pena lluitar, desafiar la raó amb l'insolent acte de viure? La temptació d'existir em diu que sí. Vaja, això és nou. Val la pena fer-ho per a res més que nosaltres? Ara la negació és immediata, rotunda, encesa. És que ens hi va la vida! Ans dins meu no s'escolta cap gruny de camell, ni rugit de lleó, només rialles infantils.
***
*El disc s'acaba, ja l'he escoltat.*
Ha valgut la pena, ara que només existeix efímerament dins la meva memòria? Mentre hagi tocat cada nota per a si mateix, mentre s'hagi extasiat amb cada vers, sí. I llavors, és més, valdria la pena tornar a escoltar-lo, sencer, per sempre.
20.On habita l'absència?
18.On és que se'ns amaga la realitat?
17. Fins a on arriba la nostra mirada?
16. QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?
14. Tot té realment un final?
13 Què vol dir canviar realment?
12Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?
11.Què amagam quan mostram qui som?"
Títol: "Què amagam quan mostram qui som?"
Pseudònim: LlumDeFusta
Reflexió:
Una màscara sempre sembla un objecte senzill: un tros de material, un lligam, una forma que imita un rostre. Però és molt més que això. Ens recorda que sovint actuam, parlam o ens movem amb una identitat construïda, una versió editada de nosaltres mateixos. Ens protegim? O ens ocultam? La màscara no només tapa, sinó que també revela: revela la por a ser vistos tal com som, o el desig de ser percebuts d'una altra manera. En filosofia, la pregunta sobre l'autenticitat i la identitat és constant. Qui som quan ningú no ens mira? I qui som quan tothom ens observa? La màscara descansa sobre la taula, immòbil, però desperta un dubte profund: si la llevam, queda el nostre rostre… o una altra màscara més subtil?
7 Com sabem si és el principi o el final?
Quan veig una posta de sol em pregunto si és el final d'un dia o el principi d'alguna cosa nova. El sol va baixant lentament i el cel es va tornant de colors diferents, com si el dia s'acomiadés. Però al mateix temps sembla que tot pot començar de nou, per tant, de vegades és difícil saber si estem tancant una etapa o obrint-ne una altra. De fet, normalment el final d'una fase de la vida l'hauríem d'entre com l'oportunitat de poder començar una nova.
La posta de sol em fa pensar en tot el que ha passat durant el dia com per exemple, les coses bones, les coses dolentes i els moments petits que a vegades no valorem gaire. Però també em fa sentir que demà podem començar de nou, intentar coses diferents i continuar avançant.
Quan el sol desapareix darrere de l'horitzó, veig que els finals no sempre són dolents. Cada final pot ser el començament d'alguna cosa nova, i la natura ens ho recorda cada dia amb un espectacle tan simple i bonic com una posta de sol.
10.Coneixem el món on vivim?
diumenge, 23 de novembre del 2025
9 ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM
8.Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?
6. : Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?
dissabte, 22 de novembre del 2025
5. No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?
El que veiem a la imatge és una habitació fosca amb una lleu entrada de llum. Amb això vull fer referència al fet que és irònic tenir un concepte per representar una cosa que no existeix: el no-ser. Doncs, segons Plató, si podem percebre la idea de qualque cosa, en certa manera, és perquè existeix. En aquest cas, l'ésser humà ha definit el no-ser com el contrari del ser per referir-se al buit. Això no obstant, no crea una paradoxa dir que hi ha possibilitats que hi hagi espais que no existeixen? És a dir, si nosaltres ja hem definit el concepte no-ser com a qualque cosa que no existeix, en certa manera sí que ho fa perquè ha estat pensat per l'ésser humà. El no-ser, és, perquè se l'ha conegut. I d'aquí el motiu de la meva imatge. Amb la foscor pretenc representar el "no-ser", és a dir, el buit. I amb el raig de llum vull expressar que en certa manera ha estat descobert per l'ésser humà. El no-ser sí que existeix i sí que és conegut. Tot i que no se n'està segur.
La imatge ens fa pensar: com pot existir una cosa que no existeix?
Nick: Dinga Ban
4.Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?
Quan mir la sirena immòbil sobre el gel, no tenc la sensació d'estar davant una figura, sinó com si hagués quedat a mig camí dins mi una cosa que encara no sé del tot com anomenar. Entre el que puc tocar i el que només existeix dins el meu cap, hi ha un espai estrany on s'amaguen versions de mi mateixa que mai he acabat d'entendre. Sovint, allò que imaginam és més càlid que la realitat, però també més fràgil, com aquest paisatge que oculta un llac viu davall la superfície gelada.
Em deman si travessar aquesta frontera em perdre, o si la imaginació, per dolça i enganyosa que sigui, és una part imprescindible de qui som. Com puc saber en quin món em trob quan tots dos bateguen alhora? Potser no som habitants d'un sol lloc, sinó el pont que els uneix. I potser la veritat neix precisament d'aquest punt mitjà.
Pseudònim:Kalipsia
Curs: 1r Batxillerat D
3.La realitat existeix si ningú la mira?
Títol → La realitat existeix si ningú la mira?
Reflexió →Aquest espai aparentment insignificant planteja un dubte que no podem evitar: el món continua existint quan ningú el mira? El banc, la font i la llum semblen tenir una presència pròpia, com si no necessitassin ningú per existir, i evidentment romandran allà si ningú els mou, t'hi fixis o no. Però, alhora, només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut i l'ha convertit en imatge. Això fa sorgir la pregunta de si la realitat és tal com la descobrim o si, en part, la cream amb la nostra mirada.
Aquest interrogant té un cert dilema entre dues teories. D'una banda, sembla donar la raó al realisme: els objectes continuen existint independentment de nosaltres i de què algú els observi, tal com defensa que la realitat és independent de la ment. De l'altra, la fotografia ens recorda allò que sosté l'idealisme: només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut, i el que veiem no és el "món en si" sinó una construcció mental. L'espai de la fotografia, per tant, queda enmig d'aquest dilema: sembla confirmar que el món continua sense nosaltres, però també evidencia que només tenim accés al que la nostra mirada percep com a un fenomen. El que coneixem no és el món en si, sinó la manera com la nostra ment el capta. Fins a quin punt podem conèixer un món que potser existeix més enllà de nosaltres o potser només en la nostra manera de mirar-lo?
Pseudònim →pensador anònim
Curs →1r Batxiller D