Guanyadors 2025

1r premi  

3.La realitat existeix si ningú la mira?

2n premi 

20.On habita l'absència?

3r premi

17. Fins a on arriba la nostra mirada?

4t PRemi 

7 Com sabem si és el principi o el final?

5e premi 

4.Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?

Menció especial 

Fotografies  11,17,21, 24 

24. Quina es la nostra veritable identitat?

Amb aquesta imatge poden sortir molts de dubtes com, que és el que hi ha darrere nostre? Què és el que de veritat hi som? Em demano que sigui el que de veritat mostrem a la gent, una cara falsa o la veritat? De veres som com la gent ens veu? Tenim pensaments que no diguem a ningun? Hi ha un altre ser dins nostre? Crec que aquesta imatge dona molt a pensar perquè et pots qüestionar com són les persones amb tu, la manera que tens tu de veure a la gent o la manera que ets tu davant d'ells. L'ombra em recorda que no som éssers transparents, que sempre hi ha una part de nosaltres que s'escapa, que es reté, que es mou en un espai on ni tan sols la llum pot entrar. Fins i tot, nosaltres sabem qui som en realitat?

15 Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?

Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?

Per què vivim?

PSEUDÒNIM: Calonis

Curs: 1r Batx D

A vegades pens que la vida és com una gota que cau. Que desapareix ràpid i fàcil. Tots acabarem igual, tot passa i s'acaba. I, així i tot, seguim vivint. Feim coses, estimam, reim, ploram. Però sempre me deman per què ho feim? Per noltros mateixos o per alguna cosa que quedi després? Jo no ho sé. Per això intent fer lo més important, viure cada moment, fer lo que podem mentre som aquí. Cada cosa és important, encara que desaparegui després. Potser el sentit de la vida és simplement això ser ara mateix aquí i fer les coses que sentim importants i que ens agraden, encara que un dia tot desaparegui i ja no hi siguem.

--

Miquel Vaquer Oliver

23. Qui som?

Qui som?

Usualment, ens preguntem qui som com individus, però poques vegades ens qüestionem qui som com societat. Amb aquesta foto de la lluna, vull dir com és això el que ens connecta com éssers humans, la lluna és, al final de tot, la nostra llum en les nits buides i fosques. Aquesta lluna és la mateixa que han vist tots els que han estat abans de nosaltres, els nostres padrins, els nostres pares, inclòs Audrey Hepburn i això ens fa qui som, tenir una llum que ens guia en l'obscuritat. I quan morim, deixem de veure aquesta llum perquè deixem de ser vius i comença'm a ser part d'aquesta llum que ajuda als nostres estimats.

Pseudònim: Lemmy

1r batxillerat D

22. Tots vivim a la mateixa relitat o cadascú té la seva?

Títol: Tots vivim a la mateixa realitat?

Pseudònim: Cadira

Text:

A simple vista, sense donar-li moltes voltes, es poden veure com dues persones, una davant l'altre, observen fixament la mateixa fulla de paper on sembla haver-hi traçat un número. No obstant això, aquesta foto filosòfica pretén anar molt més enllà del que només podem veure amb els ulls i reflexionar sobre si realment existeix més d'una realitat.

Si ens hi fixem bé i empatitzam amb ambdues persones, totes dues veuen nombres diferents. Malgrat que sembli el mateix paper amb el mateix número, un veu un 6 mentre que l'altre un 9. Aleshores, veuen el mateix paper o viuen a diferents realitats? Algun dels dos està mentint? Doncs, l'epistemologia, que és la branca filosòfica que estudia el coneixement i la raó i com nosaltres ho interpretam, defensa que la realitat i el que sabem no depèn ni de la percepció ni dels punts de vista personals, pel fet que tot i les interpretacions de cada un, és a dir, malgrat que no vegin el mateix número, tots dos estan defensant la seva pròpia veritat. Dit d'una altra manera, el que ells realment veuen sense tenir en compte el que percep l'altra persona no coincideix, però cap dels dos estan mentint ni veuen papers diferents, llavors, tots dos tenen el mateix coneixement o un és més savi que l'altra? Aquest concepte demostra i explica que el món real no sempre és objectiu, sinó que en una mateixa realitat també hi ha punts de vista ambigus que, a vegades, ens fan dubtar sobre on vivim i les realitats que poden existir a part de la nostra. Per tant, tots compartim la mateixa realitat o cada un té la seva pròpia?

21 Què és el que hi ha més enllà del que veiem?

És interessant com una sola imatge ens fa pensar d'allò que escapa de la ciència, que escapa de la raó. Veure com un riu va desapareixent en un horitzó, com la ciutat al seu voltat va minvant amb ell, i acaba amb el més llunyà de tots els elements, el sòl. Però com sabem que existeix més del que som capaços de veure? Com sabem que existeix mentre nosaltres no hi som? Qui ens ha dit a la nostra vida que París està existint ara mateix si nosaltres no ho podem veure?

A la realitat, nosaltres confiem en la veracitat del pertanyent de la vida si podem observar-ho o corroborar-ho. Però i si no és "la realitat", sinó, "la teva realitat"? I si la substantivitat és una creació del que és realment un món creat per tu? Com saps que no és una creació de la teva realitat el que no veus?

Reflex romput 

Qui ets?  no has posat el nom!!!!

19. Per a què o per a qui lluitam?

Títol:

Per a què o per a qui lluitam?

Pseudònim:

Existencialista en desenvolupament (falta el bigoti)

Reflexió: 

Som éssers teleològics. La nostra existència s'estintola en la projecció cap a quelcom 

superior. Fins i tot si aquest objectiu és un mateix, ho és des d'una perspectiva externa, aliena. Vivim, llavors, fora de nosaltres? Com deixar de fer-ho?

*Tot això penso mentre deixo anar l'agulla i escolto per primera vegada "Songs of a Lost World", de The Cure.*

Com n'és de ridícula, la vida. O la nostra manera de viure? Tenim l'oportunitat -única en la vida!- d'existir, i l'estem malbaratant per una boira que anomenem 'metes', tristos ídols d'un poble secularitzat amb poca gràcia.

*El cèrcol de vinil negre, movent-se, forma dins meu un vague símil, gairebé un record, amb la idea que tot això ja ha passat, i que tornarà a passar. Aquesta comparació no és meva, però d'alguna manera, jo sí que li pertanyo. 

I m'adono que Robert Smith recita melòdicament com tot esdevé fràgil i xaruc, però ho accepta si algú li promet que serà amb ell quan tot s'acabi. Potser pensa seguir així viu en algú que, com tot, acabarà morint.*

Se m'ocorre que la música, com la vida, s'estudia, s'analitza, però el plaer que totes dues poden provocar és purament irracional, indescriptible.

Val la pena lluitar, desafiar la raó amb l'insolent acte de viure? La temptació d'existir em diu que sí. Vaja, això és nou. Val la pena fer-ho per a res més que nosaltres? Ara la negació és immediata, rotunda, encesa. És que ens hi va la vida! Ans dins meu no s'escolta cap gruny de camell, ni rugit de lleó, només rialles infantils.

***

*El disc s'acaba, ja l'he escoltat.*

Ha valgut la pena, ara que només existeix efímerament dins la meva memòria? Mentre hagi tocat cada nota per a si mateix, mentre s'hagi extasiat amb cada vers, sí. I llavors, és més, valdria la pena tornar a escoltar-lo, sencer, per sempre.

20.On habita l'absència?

On habita l'absència?

Hannibal - 

A vegades, quan algú se'n va per sempre, se sent alguna cosa estranya. Veus el seu lloc buit i saps que físicament no està, però alhora et sembla que segueix aquí d'alguna forma, en els records i en les coses que feia. Mirant una tomba plena de flors, em pregunto què significa realment "estar". De veritat una persona desapareix del tot només perquè ja no la podem veure?

Jo crec que no. Almenys a mi no em passa així. Per exemple, amb el meu oncle: encara que ja no estigui, hi ha moments en els quals ho recordo tan clar que sembla que encara camina amb nosaltres. Sobretot quan penso en com la meva àvia cuidava d'ell, com si aquestes escenes continuessin vives al meu cap. Llavors penso que, encara que algú ja no estigui davant, tampoc s'esfuma del tot.

18.On és que se'ns amaga la realitat?

Pseudònim: Meushio

Títol: On és que se'ns amaga la realitat?

Text.: La veritat és una idea que sembla fàcil, però quan volem explicar-la bé, oh!, aquí és quan sorgeix el problema, costa molt. En aquest cas ho he volgut reflectir amb un mirall entelat o un reflex que no es veu clar, aquests conceptes representen com de difícil és veure la realitat tal com és, ja que en aquesta  sempre ens hi trobam filtres: emocions, interessos, pors o expectatives que canvien la manera com interpretam el que passa, com ara en el mite de la caverna, ens hi trobam ombres les quals ens canvien totalment la forma de pensar i veure les coses. La imatge vol mostrar que la veritat no sol aparèixer de cop, sinó que la descobrim quan feim preguntes, investigam i acceptam que podem equivocar-nos. Potser la veritat no és una resposta final, sinó un camí que seguim per entendre millor el que veim. I només la podem trobar quan reconeixem que nosaltres mateixos també la podem confondre.

Imatge:

17. Fins a on arriba la nostra mirada?

Papigavi

La imatge filosòfica, en aquest cas mitjançant un microscopi, ens mostra el poder d'aturar-nos un moment i fixar-nos en les petites coses. Gràcies a això podem veure mons sencers que passen inadvertits. A simple vista no hi ha res especial, però quan ampliem la mirada apareixen formes i detalls que ni sabíem que existien. Això em fa pensar fins a quin punt el que veiem és realment el que percebem, o si hi ha una part que no es pot captar a simple vista. Sovint pensem que coneixem la realitat, però potser només n'observem una mínima part. El fet de poder descobrir aquest món distant i proper alhora gràcies al microscopi em fa creure que la nostra percepció depèn de les eines, de la perspectiva i fins i tot de l'actitud amb què observem. Al final, aquesta imatge és un recordatori que encara hi ha molt més per descobrir del que els nostres ulls ens deixen veure.

--

Raúl Gómez Servera

rgomezservera@iesbinissalem.net

Estudiant de 1r de Batxiller D.

Pàgina web IES Binissalem

16. QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?

QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?

Quan observa amb aquesta cadira buida se'ns venen una pregunta al cap, per què està sola? La llum que il·lumina i la foscor al voltant mostra una presència que ja no hi és, que ha desaparegut. I d'allà sorgeix la nostra pregunta, què queda nosaltres quan ja no hi som? És una pregunta filosòfica i com ja sabem és una pregunta que no es pot contestar. Podem tirar per la banda científica que diu que un pic que ens morim no queda res. Però, i si anam un poc més enfora, pot ser que no quedi res físic, però la llum estigui mostrant l'esperit d'algú que ja no hi és fisícament però que ha quedat algo d'ell.

1BatD

14. Tot té realment un final?

Títol→Tot té realment un final?

Àlies→Trencaclosques Trencat

Escrit/reflexió→ Tot té realment un final? O és només una il·lusió creada per la ment humana per reconfortar-nos? I si el camí que surt a la imatge en realitat no en té de final? Cadascú es pot fer el seu propi camí per molt difícil o perillós que es torni, potser el camí visible pareix que s'acaba, però tu podries continuar caminant fins que et cansessis o no volguessis caminar més, allargant aquest camí. Els penya-segats que es veuen, pareix que acaben quan toquen l'aigua, però també podria ser que continuessin el seu camí cap avall sota l'aigua. Així que es podria dir que no tenen un final fix, sinó que el seu final varia depenent de la persona, alguns diran que continuen davall la mar i altres que acaben en arribar a la superfície del mar. Per acabar, observem l'horitzó, pareix que hi ha un punt a on acaba, però la realitat és que dona la volta a tota la Terra. Així que tenint en compte tot això, tot té realment un final?

--

Magí Ferriol

Alumne de 1r Batx D

https://iesbinissalem.net/

Correu: mferriolperez-ulivarri@iesbinissalem.net

13 Què vol dir canviar realment?

Què vol dir canviar realment?

Canviar sembla una paraula senzilla, ja que és fet normal a les nostres vides, però també és una de les experiències més profundes que vivim. Quan els objectes es desgasten, quan el cos creix o quan les persones evolucionam, tendim a pensar que allò vell i allò nou són dues realitats separades. Però, realment ho són? Són el mateix? O perquè hagi canviat és diferent? Les fulles seques no són fulles gastades, si no tot el que han vist. Les fulles més recients, en canvi, m'hos recorda a tot el que ens queda per viure. En aquesta fotografia, el vell i el nou no s'oposen, sinó que ens trasmet la realitat. Ens recorden que el canvi no està malament, sinó que és una etapa.

Sóm els mateixos quan camviam?

Pseudònim: sebasty

12Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?

Títol: Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?

Nick: Jamón Serrano

Text: No sempre els dies més planejats o especials són els que se queden a la nostra memòria. A vegades un instant inesperat, un pla inesperat, una conversació... són els que perduren molt més a la nostra memòria. Potser un dia que has fet alguna cosa amb els teus amics, família... planejada no és tan divertida, o no crea tantes memòries, anècdotes com alguna cosa que hagi sorgit d'imprevist. Això ens demostra que la vida no segueix la lògica que esperam i que algun fet d'imprevist pot ser el que t'enrecordis durant tota la teva vida.

11.Què amagam quan mostram qui som?"

Títol: "Què amagam quan mostram qui som?"

Pseudònim: LlumDeFusta 

Reflexió:

Una màscara sempre sembla un objecte senzill: un tros de material, un lligam, una forma que imita un rostre. Però és molt més que això. Ens recorda que sovint actuam, parlam o ens movem amb una identitat construïda, una versió editada de nosaltres mateixos. Ens protegim? O ens ocultam? La màscara no només tapa, sinó que també revela: revela la por a ser vistos tal com som, o el desig de ser percebuts d'una altra manera. En filosofia, la pregunta sobre l'autenticitat i la identitat és constant. Qui som quan ningú no ens mira? I qui som quan tothom ens observa? La màscara descansa sobre la taula, immòbil, però desperta un dubte profund: si la llevam, queda el nostre rostre… o una altra màscara més subtil?

7 Com sabem si és el principi o el final?

2- Com sabem si és el principi o el final?

PSEUDÒNIM: Reflexiva

Quan veig una posta de sol em pregunto si és el final d'un dia o el principi d'alguna cosa nova. El sol va baixant lentament i el cel es va tornant de colors diferents, com si el dia s'acomiadés. Però al mateix temps sembla que tot pot començar de nou, per tant, de vegades és difícil saber si estem tancant una etapa o obrint-ne una altra. De fet, normalment el final d'una fase de la vida l'hauríem d'entre com l'oportunitat de poder començar una nova.

La posta de sol em fa pensar en tot el que ha passat durant el dia com per exemple, les coses bones, les coses dolentes i els moments petits que a vegades no valorem gaire. Però també em fa sentir que demà podem començar de nou, intentar coses diferents i continuar avançant.

Quan el sol desapareix darrere de l'horitzó, veig que els finals no sempre són dolents. Cada final pot ser el començament d'alguna cosa nova, i la natura ens ho recorda cada dia amb un espectacle tan simple i bonic com una posta de sol.

10.Coneixem el món on vivim?

Blanca del barrio

1D batxillerat

Coneixem el món on vivim?

Si la major part de la vida marina és invisible per la nostra tecnologia actual i la ciència no es capaç de investigar més, podem afirmar que coneixem realment el món en què vivim? La ciència només ha descobert el 5% i vivim en un planeta que creiem conèixer bé, però els oceans —que en cobreixen la major part— estan encara plens de misteris. Allò que no podem observar no podem entendre, i allò que no podem entendre sovint ni tan sols el podem imaginar. Això qüestiona la seguretat amb què afirmem que coneixem el món. Potser la nostra visió de la realitat és només una fracció minúscula del que existeix realment.

9 ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM

ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM

Pantera Rosa

Qui no s'ha pensat mai que els objectes es poden desplaçar, aquesta fotografia tracta d'aquest tema. Aquests objectes poden tenir una vida quan no els veim o quan no pensam amb ells. Això és el nostre dubte i possiblement la por que algun al·lot pot tenir arribar a tenir.

8.Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?

Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?

Pseudònim: userma

A simple vista és una fotografia del cel. Però jo quan la mir, em fa una sensació com de nostàlgia, em fa pensar lo complexa que és la vida i totes les dificultats que té. Molts de pics, a causa d'això, no valoram els moments en els quals realment som feliços, potser per tenir altres preocupacions al cap. És a dir, molts de pics no vivim el moment. I realment això fa pena, perquè després quan tornes a ca teva després de passar un gran dia amb els teus amics... t'adones de la sort que tens de tenir la vida que tens i molts de pics no ho sabem valorar el suficient. Perquè problemes és impossible no tenir-ne, però hem de ser conscients de la sort que tenim de ser qui som i viure envoltat de les persones que ens estimen realment.

6. : Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?

Títol: Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?

Text: Aquesta imatge sobre un examen ens planteja un dubte sobre qui marca el que som, la societat o jo mateix. Tots hem estat influenciats qualque vegada, però deixam que aquestes influències definesquin la nostra identitat? O al cas de la imatge, deixam que un nombre ens definesqui? Encara que sigui una simple nota, un nombre del 0 al 10, dins la nostra societat això ja marca una etiqueta i un prejudici de com ets. No importa l'esforç ni el context. Amb aquella nota als ulls de les altres persones ja no ets una persona seriosa ni t'importa el teu futur. Automàticament aquelles persones t'assignen una personalitat. Pots creure el que et diuen i deixar-te influenciar acceptant un destí miserable o continuar intentant-ho. Molta gent es deixara definir pel que diuen, en canvi, altres ignoraran aquells comentaris i crearan la seva pròpia personalitat, tu qui ets?, es pot ser els dos?.

Pseudònim: Mantis Religiosa

Curs: 1r Batxiller D

5. No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?

Títol: 

No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?

Text:

El que veiem a la imatge és una habitació fosca amb una lleu entrada de llum. Amb això vull fer referència al fet que és irònic tenir un concepte per representar una cosa que no existeix: el no-ser. Doncs, segons Plató, si podem percebre la idea de qualque cosa, en certa manera, és perquè existeix.  En aquest cas, l'ésser humà ha definit el no-ser com el contrari del ser per referir-se al buit. Això no obstant, no crea una paradoxa dir que hi ha possibilitats que hi hagi espais que no existeixen? És a dir,  si nosaltres ja hem definit el concepte no-ser com a qualque cosa que no existeix, en certa manera sí que ho fa perquè ha estat pensat per l'ésser humà. El no-ser, és, perquè se l'ha conegut. I d'aquí el motiu de la meva imatge. Amb la foscor pretenc representar el "no-ser", és a dir, el buit. I amb el raig de llum vull expressar que en certa manera ha estat descobert per l'ésser humà. El no-ser sí que existeix i sí que és conegut. Tot i que no se n'està segur.

La imatge ens fa pensar: com pot existir una cosa que no existeix?

Nick: Dinga Ban

4.Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?

Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?

Quan mir la sirena immòbil sobre el gel, no tenc la sensació d'estar davant una figura, sinó com si hagués quedat a mig camí dins mi una cosa que encara no sé del tot com anomenar. Entre el que puc tocar i el que només existeix dins el meu cap, hi ha un espai estrany on s'amaguen versions de mi mateixa que mai he acabat d'entendre. Sovint, allò que imaginam és més càlid que la realitat, però també més fràgil, com aquest paisatge que oculta un llac viu davall la superfície gelada.

Em deman si travessar aquesta frontera em perdre, o si la imaginació, per dolça i enganyosa que sigui, és una part imprescindible de qui som. Com puc saber en quin món em trob quan tots dos bateguen alhora? Potser no som habitants d'un sol lloc, sinó el pont que els uneix. I potser la veritat neix precisament d'aquest punt mitjà.

Pseudònim:Kalipsia

Curs: 1r Batxillerat D

3.La realitat existeix si ningú la mira?

Títol → La realitat existeix si ningú la mira?

Reflexió →Aquest espai aparentment insignificant planteja un dubte que no podem evitar: el món continua existint quan ningú el mira? El banc, la font i la llum semblen tenir una presència pròpia, com si no necessitassin ningú per existir, i evidentment romandran allà si ningú els mou, t'hi fixis o no. Però, alhora, només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut i l'ha convertit en imatge. Això fa sorgir la pregunta de si la realitat és tal com la descobrim o si, en part, la cream amb la nostra mirada.

Aquest interrogant té un cert dilema entre dues teories. D'una banda, sembla donar la raó al realisme: els objectes continuen existint independentment de nosaltres i de què algú els observi, tal com defensa que la realitat és independent de la ment. De l'altra, la fotografia ens recorda allò que sosté l'idealisme: només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut, i el que veiem no és el "món en si" sinó una construcció mental. L'espai de la fotografia, per tant, queda enmig d'aquest dilema: sembla confirmar que el món continua sense nosaltres, però també evidencia que només tenim accés al que la nostra mirada percep com a un fenomen. El que coneixem no és el món en si, sinó la manera com la nostra ment el capta. Fins a quin punt podem conèixer un món que potser existeix més enllà de nosaltres o potser només en la nostra manera de mirar-lo?

Pseudònim →pensador anònim

Curs →1r Batxiller D

2."Cap a on m'emporta el meu propi camí?"

"Cap a on m'emporta el meu propi camí?"

El reflex del sol dibuixa un camí tremolós damunt l'aigua, un camí que no és ferm ni previsible, però que tot i així avança. Quan l'observam, és fàcil preguntar-mos si la nostra vida s'assembla a n'aquest traç brillant i inestable (simbolitza el nostre camí a la vida). Fins a quin punt triam cap a on anam, i fins a quin punt simplement seguim allò que la llum ens marca? Cada moviment de les onades transforma el reflex, igual que cada decisió que prenem, cada sorpresa i cada canvi que experimentam altera i transforma el nostre camí, la nostra existència. Potser el camí no és un lloc fix, sinó un procés constant de reinterpretació. I pot ser la qüestió important no és saber exactament on arribarem, sinó com avançam mentre la llum, és a dir, la nostra pròpia consciència, ens guia entre la incertesa que ens presenta la pròpia vida.

PSEUDÒNIM: FuturIncert

1 Què queda de nosaltres quan ja no hi som per explicar-nos?

1 Què queda de nosaltres quan ja no hi som per explicar-nos? 

Aquesta cadira buida i el llibre obert semblen esperar algú que ja no hi és i no tornarà. La llum que cau sobre les pàgines fa pensar en un record que intenta mantenir-se viu, tot i que el temps el vol esborrar. En aquest silenci, el llibre sembla guardar un últim fragment d'alguna història que ja ningú continua contant.

La foscor al voltant recorda com d'útil però fràgil és la memòria de l'èsser humà: un dia ho tenim tot present, i l'endemà només en queden ombres. Tot i així, les històries que hem viscut demanen ser recordades, encara que només sigui durant un moment, un instant.

La imatge ens fa pensar: què queda de nosaltres quan ja no hi som per explicar-nos? Potser només això: objectes que ens sobreviuen i pàgines que conserven parts de nosaltres.

I en aquesta calma trista, entenem que el que fa més mal no és la pèrdua, sinó el silenci que arriba després.

Nick: SilenciTrencat

Curs: 1er Batxillerat Grup: D

MANUAL D'ÚS

Consells pràctics...

Hola Filofotògrafes i filofotògrafs, fàcil fàcil:

Per inspirar-vos podeu repassar l'apartat dedicat a les especialitats de la filosofia per trobar preguntes inspiradores. Tot i que les millors preguntes filosòfiques segur que ja vos les haureu fet vosaltres mateixos. Aquí teniu algunes indicacions sobre el que ha d'incloure la vostra FILOFOTOGRAFIA:

1.EL TÍTOL (Un interrogant, una pregunta, un problema, una qüestió filosòfica). És important que el títol i la foto  no tengui una relació molt òbvia i evident amb la fotografia -(el títol “Què és el temps?” amb una foto d'un rellotge és massa directa, no fa pensar gaire, el mateix títol  però amb una foto d'una velleta, d'una posta de sol, o fins i tot d'una pedra  pot funcionar millor resulta més inspiradora. El títol ha de ser l'assumpte del correu   

2.LA FOTO ( Fotos originals!!!, res de cercar per internet... qui no tengui càmera li deix la meva!!!) També podeu optar per altres formats d'imatge, vinyeta, dibuix etc... però que facin pensar eh!!  Busqueu aquella gran fotografia que vau fer aquest estiu o feis una creació a partir de zero. Si voleu podeu fer la màgia d'editar les vostres imatges. Enviau la foto com a ARXIU ADJUNT en el correu, no la poseu en un Word! que no es penjarà.

3.Pensau a afegir  El vostre PSEUDÒNIM, nick, alies, que voleu que aparegui,  poseu  també el nom i curs per identificar-vos. Jo els esborraré per garantir l'anonimat en les votacions però els necessito per la NOTA.

4. Finalment podem posar les neurones en marxa i fer un  breu TEXT, una  reflexió de no més de 200 paraules que expliqui, il·lustri o faci pensar sobre el contingut de la foto.

IMPORTANT: Una vegada hagueu realitzat, imaginat, fet, parit la vostra creació, les  podeu enviar-les al bloc mitjançant el correu: homeformiga.fotofilosofia@blogger.com.

PD: Podeu deixar comentaris de les altres filofotografies. Gràcies per la vostra participació!

endavant FotoFilòsofs i fotofilòsofes.

Aquí davall ja podeu consultar algunes de les fotografies enviades i si mireu l'arxiu del bloc podeu veure les guanyadores d'anys anteriors.

Molt SORT!

GUANYADORS DEL CONCURS DE FOTOFILOSOFIA 2024

LES FOTOGRAFIES  PREMIADES D'ENGUANY SÓN: 

PRIMER PREMI 34  LAUR APIZA

SEGON PREMI  2  AINAMAR 

TERCER PREMI  30 ???

QUART PREMI 13 XAVIER CERVERA 

CINQUÉ PREMI 14 MARTA FERRAGUT 

SISÉ PREMI 15 CATERINA HOMAR 

SETÉ PREMI 1 OLGA GARCIA 2N BATX 

aLTRES FOTOS DESTACADES: 8,3,22,

37. Hi ha res que sigui etern?

Hi ha res que sigui etern?

Pseudònim: El filòsof noruec

A la imatge veim una cascada impressionant, plena de força, amb l'aigua que cau sense aturar-se. És com si ens mostrés com funciona la natura: sempre en moviment, sempre canviant. Això ens fa pensar en la pregunta "Hi ha res que sigui etern?". L'aigua que veim ara no és la mateixa d'un moment abans; sempre es mou, es transforma, i segueix el seu camí. Això em recorda el que deia Heràclit: "Tot flueix". En aquest món, res no dura per sempre, ni tan sols una cascada tan gran i poderosa com aquesta. Però, si ho miram d'una altra manera, potser hi ha coses que sí que poden ser eternes. Per exemple, la idea d'una cascada, el concepte, no desapareix encara que aquesta en concret canviï. 

7. Què veu el mirall quan no el mirem?

El mirall sembla un objecte inert, una superfície que només retorna allò que té al davant. Però, què passa quan no hi ha ningú per contemplar-lo? Potser, en la seva solitud, el mirall veu més del que mai podríem imaginar. És possible que reflecteixi el buit, que s'ompli de l'absència i es converteixi en testimoni silenciós d'un món que ignora la seva existència. O potser el mirall no veu res, perquè sense nosaltres no té propòsit, com si la seva funció depengués del fet de ser observat.

Però aquesta pregunta ens parla també de nosaltres mateixos. Som com el mirall? Ens definim només pel que els altres perceben de nosaltres? Si ningú ens mira, existim de la mateixa manera? Quan ens mirem al mirall, busquem confirmació, identitat, fins i tot seguretat. Però quan ningú ens observa, potser som més autèntics, sense el reflex distorsionat de les expectatives dels altres.

Així, potser el mirall, quan no el mirem, veu la veritat que ens amaguem a nosaltres mateixos. O potser no veu res, perquè, com nosaltres, està atrapat en la necessitat de ser reconegut per existir. La seva resposta, com la nostra, queda atrapada en el misteri del silenci.

Pseudònim: LND

36. Noltros veim la realitat?

Alias: Carbó filosofal 

Jo mirant aquest foto veig com el món o els meus ulls me intentan enganyar ja que com es pot veure a la foto hi ha un paisatge amb muntanyes adalt i un igual però girat abaix.  

Quina manera es sa real? això no es sap ja que si giram sa foto es el mateix paisatge.

Aquí ve sa meva pregunta, el que veiem noltros es la realitat absoluta o es una realitat que tenim dins el nostre cap?

35. Realment la ombra, es un reflexe de la nostra realitat?

Realment la ombra, es un reflex de la nostra realitat?

Realment la ombra que veim, es la realitat, o es una eealitat dins la veritat real? Aquesta pregunta te una relacio molt estreta amb el mite de la Caverna, que, com ja sabeu, els presoners nomes podien veure una part de l'historia, les ombres. Fins que un d'ells va arribar a sortir de la caverna, i va veure realment la veritat. A aquesta imatge, supos que tothom pot veure el moviment o la postura que faig, pero, realment aquesta postura, es la que vosaltres pensau que faig?

 

34 La por limita la nostra llibertat o la defineix?

Nickname: Rodin

Crec que depén de com afrontis la por i del concepte que tinguis sobre ella pots veure aquesta pregunta d'una manera o d'una altre. 

Per exemple, la por pot limitar els teus actes o bloquejar-te, afectant-te en diferents àmbits (en els teus actes, pensaments, idees,…). En aquest cas, sí que es convertiria en un límit per la teva manera d'actuar. D'altra banda, potser hi ha situacions que et causen por, però, encara així, segueixes actuant per impuls. Tot i tenir certa por, no permets que la por et freni ni que limiti els teus actes. En resum, tot depèn de com reacciones davant la por i de la teva percepció.

33. Com podem explorar el nostre fons marí sense perdre'ns en la profunditat?

Pseudònim: Laura Vidal

Com podem explorar el nostre fons marí sense perdre'ns en la profunditat?

Aquesta pregunta ens vol fer reflexionar com podem descobrir més de nosaltres mateixos sense perdre'ns o quedar-nos atrapats, sigui amb les nostres pors o el nostre passat. El nostre fons marí com el de la mar no està tot explorat i hi ha moltes coses de nosaltres mateixos que no coneixem. Aquest fons poden ser records, emocions o parts de la nostra personalitat. És important mirar cap en dins, més enllà del superficial sense tenir por per conèixer-nos realment. 

32.És la realitat el que veiem?

Títol: És la realitat el que veiem?

Pseudònim: magb NONOM

Text: Moltes vegades ens creiem tot el que veiem a través del nostres ulls, però quan ens aturam detenidament, ens podem adonar de que no tot el que veiem a simple vista és la realitat, moltes vegades es tracten de mentides i enganys.

31.La connexió entre persones es real o una il·lusió?

Títol: La connexió entre persones es real o una il·lusió?

Pseudònim: Joy No nom

Text: A vegades si dues persones es troben surt una connexió especial, un sentiment que ens omple el cor, entendem a l'altra persona, sentim que la coneixem de tota la vida, les hores passen com minuts i tot el que feis junts et fa feliç, l'únic en què penses es quan tornaràs a veure aquesta persona. Però tot això pot ser una il·lusió, com explicam aquest sentiment? I si no es real? 

Foto:

30. El nostre futur està escrit???

El nostre futur està escrit???

El que veim a la imatge és una clara escala, que podem observar que no té final, està començada i ja du un camí recorregut, però quan és que acaba aquest final? Aquesta fotografia representa el nostre camí passat per la vida, totes aquelles coses que hem anat vivint durant els anys de vida, i tot el que ens queda per viure. A partir d'aquesta imatge podem treure diferents preguntes, ja que cada persona la podria interpretar de manera diferent, però la meva pregunta inicial és: Ja tenim el futur escrit? L'escala com bé he dit no té final, implica que no tenim una final, o és real tot el que se'ns compte que després de la mort hi ha una continuació. Si nosaltres som qui vivim la nostra vida, som nosaltres qui decideix la nostra continuació, o el nostre camí i el nostre final està marcat i estem predestinats i tenim el futur escrit.

Pseudònim: lalila.

29 És la realitat el que veiem?

Títol: És la realitat el que veiem?

Pseudònim: magb

Text: Moltes vegades ens creiem tot el que veiem a través del nostres ulls, però quan ens aturam detenidament, ens podem adonar de que no tot el que veiem a simple vista és la realitat, moltes vegades es tracten de mentides i enganys.

28. Realment, estàs segur del que saps?

Pseudònim: Brontë

Títol: Realment, estàs segur del que saps?

Explicació: La foto representa tota l'evolució de la Filosofia fins ara. El rellotge representa el pas del temps, així com les formigues que van cap al forat negre, són les que estan al passat, amb por al que és desconegut i vivint als mites. En canvi, les formigues que van al forat amb el punt de llum, que representa l'aparició de la Filosofia i el coneixement, representa l'evolució de teories i pensament, ja que la Filosofia és un concepte el qual no està ni estarà acabat, donat a la seva constant evolució. 

Quant a l'ull, té relació amb el mite de la caverna, ja que està intentant rompre a la capsa o cova a la qual està, per descobrir una nova realitat (per això, els altres ulls, que representen altres visions o punts de vista, així com nous pensaments).

 

27 ¿ES L’ESTIU UNA METÀFORA DE LA NOSTRA ETERNA ESPERA EN LA VIDA?

La fotografia que he decidit triar per respondre aquesta pregunta és una imatge on estic estirada sobre una tovallola a la platja. He seleccionat aquesta imatge perquè crec que representa molt bé l'estiu i volia utilitzar aquesta estació com un exemple per reflexionar sobre com molts de nosaltres ens passem la vida esperant alguna cosa: esperant coses que succeiran en el futur, esperant que passin coses que ens facin feliços, però ens oblidem de viure el que està passant en el present. L'estiu és una metàfora, perquè quan acabem les vacances i tornem a la rutina, recordem aquells moments a la platja amb nostàlgia, com si haguéssim estat més feliços. Així, l'estiu ens fa adonar-nos que sovint vivim pendents d'allò que vindrà, en lloc de gaudir el que tenim ara.

Pseudònim: Ana 

26. ( Si ningú recorda el que hem fet, té alguna impòrtància el que fem?)

  He escollit aquesta pregunta perquè crec que passem la vida deixant de fer coses per por al que diran els altres. Per això, vaig voler comprovar-ho amb ChatGPT, una intel·ligència artificial creada pels humans, per veure si fins i tot ella sap si algú la recordarà algun dia. Això me serveix per justificar que ni tan sols una creació tan avançada té una resposta clara. Així, queda evident que hauríem de deixar enrere la por i viure sense preocupar-nos pel que opinen els altres, però sempre sense fer mal a ningú. Al cap i a la fi, potser quan morim ningú ens recordarà.  

Nick: Elsapato33

25. El no-res és?

El no-res és?

El concepte del no-res és un tema de la metafísica, que tracta sobre la realitat, l'ésser, els seus principis i les causes originals. Diversos filòsofs i teòlegs han analitzat aquest concepte, ja que es tracta d'una idea abstracta difícil de definir. Aristòtil va establir les bases de la metafísica, que tracta el no-res com un problema de la negació de l'ésser. Aquest tema és complicat, ja que no es pot treballar amb alguna cosa que no existeix de manera tangible.
L'ésser es pot entendre en dos sentits: en sentit estricte, com a existència real, percebut pels sentits (com l'aigua o el vent), i en sentit ampli, com a concepte abstracte, com els unicorns o Déu, que es coneixen però no tenen una existència física. Així, el no-res pot ser considerat tant des de la perspectiva de l'existència real com des d'una perspectiva més abstracta. Finalment, tot i que éssers com els unicorns o Déu no existeixen materialment, la seva imatge o creença persisteix en la ment de les persones, mostrant que el no-res pot ser real en el pensament.

24. QUAN DONAM L'ESQUENA AL MÓN, ESTEM ESCAPANT D'ELL O CERCANT EL NOSTRE VERTADER CAMÍ?

QUAN DONAM L'ESQUENA AL MÓN, ESTEM ESCAPANT D'ELL O CERCANT EL NOSTRE VERTADER CAMÍ?

La fotografia que he decidit triar per respondre aquesta pregunta es una imatge on es pot veure que estic donant l'esquena a la càmera, crec que aquesta imatge representa molt bé el que he volgut donar a entendre o a poder arribar a donar a reflexionar.  

La pregunta que he triat ha estat si quan donem l'esquena al món, estem escapant d'ell o cercant el nostre vertader camí?, aquesta pregunta l'he pogut arribar a poder fer, ja que molts de pic m'he fet aquesta pregunta a diferents moments de la meva vida, el que vull dona a entendre es que almenys personalment quan d'on l'esquena al món ( mirar el món d'una altra manera, mirar-ho diferent que els altres, desconnectar del que ja saps, reflexionar, no estar en el perfil social…) es el bon camí o tan sols es que estic cercant el vertader camí i cercant el que em fa feliç… 

23.Existeix l'eternitat?

Nick: Hannah 

Pregunta: Existeix l'eternitat?