La fotografia que he decidit triar per respondre aquesta pregunta és una imatge on estic estirada sobre una tovallola a la platja. He seleccionat aquesta imatge perquè crec que representa molt bé l'estiu i volia utilitzar aquesta estació com un exemple per reflexionar sobre com molts de nosaltres ens passem la vida esperant alguna cosa: esperant coses que succeiran en el futur, esperant que passin coses que ens facin feliços, però ens oblidem de viure el que està passant en el present. L'estiu és una metàfora, perquè quan acabem les vacances i tornem a la rutina, recordem aquells moments a la platja amb nostàlgia, com si haguéssim estat més feliços. Així, l'estiu ens fa adonar-nos que sovint vivim pendents d'allò que vindrà, en lloc de gaudir el que tenim ara.
Pseudònim: Ana
QUAN DONAM L'ESQUENA AL MÓN, ESTEM ESCAPANT D'ELL O CERCANT EL NOSTRE VERTADER CAMÍ?
La pregunta que he triat ha estat si quan donem l'esquena al món, estem escapant d'ell o cercant el nostre vertader camí?, aquesta pregunta l'he pogut arribar a poder fer, ja que molts de pic m'he fet aquesta pregunta a diferents moments de la meva vida, el que vull dona a entendre es que almenys personalment quan d'on l'esquena al món ( mirar el món d'una altra manera, mirar-ho diferent que els altres, desconnectar del que ja saps, reflexionar, no estar en el perfil social…) es el bon camí o tan sols es que estic cercant el vertader camí i cercant el que em fa feliç…
La fotografia que he elegit que representa la meva pregunta filosòfica: És possible conèixer alguna cosa amb certesa absoluta? Ha estat una imatge on trobem la mar, el cel i dues persones que es troben a l'exterior d'un vaixell. Per a mi aquests tres elements reflecteixen a la perfecció la meva pregunta elegida, ja que la mar i el cel representen mons desconeguts on, tot i que nosaltres investiguem sobre ells continuen sent misteriosos. Aquest fet ens fa entendre que malgrat que nosaltres plantegem hipòtesis i descobriments sobre ells ens continuem replantejant si realment el que pensem té una certesa absoluta. Doncs, no significa que el que sabem no estigui bé, però, ho sabem realment amb certesa?
Per altra banda, les persones que es troben al vaixell fan referència a la trajectòria de la nostra recerca sobre la veritat on ens adonem que és una travessia sense un final definit.
A aquesta foto podem observar la Foradada, paisatge molt conegut que trobam a Valldemossa, a la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Com està clar, el nom la Foradada fa referència al fet que té un petit forat a la roca. Una cosa que crida molt l'atenció és que dins la mar pareix que hi ha el tros de roca que falta per omplir aquell forat. He relacionat el tros que falta amb una peça d'un trencaclosques. D'aquí sorgeix la pregunta. Et pots sentir complet amb una peça absent? Creus que pots arribar a conèixer el teu interior al 100% sense saber tota la informació? Creus que et pots assabentar d'alguna història sense saber el 100% de totes les versions? La peça que falta creus que és tota la part de la història que saps o la que et falta per conèixer? És el forat la seva pròpia peça?
"El passat defineix qui som?"
Aquest paisatge ens parla del pas del temps. Les roques han estat modelades pel vent i el mar durant molts anys, igual que les nostres experiències del passat ens han canviat i ens han fet com som avui.
Però el mar sempre es mou, i això ens recorda que podem canviar, que no tot està escrit. El passat ens afecta, però no ens obliga a ser sempre iguals.
Aquesta imatge ens convida a pensar: som només el resultat del nostre passat, o podem decidir qui volem ser en el futur?
TROBEM LA LLAR EN EL TEMPS O EN L'ESPAI?
Pseudònim: la llar de la filosofia
La llar no és només un espai físic. És molt més, és un sentiment de connexió, de seguretat, de confiança, és el teu lloc especial. No tothom té la mateixa idea del que és el seu lloc segur, de vegades és un record molt especial. O pot ser un lloc concret, que per nosaltres forma part del que som.
Potser és una forma de guardar els nostres records i sentiments que han estat importants al llarg de la nostra vida i ens agrada recordar-los. Però també pot ser un lloc que ha marcat la nostra vida, i quan ets allà et sents tranquil i ple de pau.
Així que si la llar la trobem al temps, que passa quan no el podem recordar? I si es troba a l'espai perquè l'enyorem quan ja no som en aquell lloc? I si simplement no es cap de les dues i és una forma que té la nostra ment de cercar la tranquil·litat i la seguretat? O és una mescla de les dues?
De primeres, la fotografia i la pregunta no tenen una relació directa, és a dir, amb la primera llegida de la pregunta i el primer cop que mirem la imatge, no podem saber de què tracta la seva relació.
A la imatge veiem el poble de Binissalem, amb els seus dos vestits de pagès als costats. He volgut centrar-me en el fet que és un poble amb molta tradició, i els vestits de pagès ens fan pensar en la relació entre la nostra identitat i l'entorn en què vivim. Aquests vestits representen la vida al poble, les seves festes i una part important de la cultura local, mostrant com la nostra identitat pot estar lligada a les arrels i tradicions del lloc on vivim.
Però, a la vegada, la nostra identitat també depèn de les nostres decisions personals, els nostres somnis i les experiències úniques de cada un. Les festes i les tradicions no només parlen de qui som com a poble, sinó que també ens ajuden a créixer com a individus dins d'una comunitat. Així, la nostra identitat es construeix entre el que som com a societat i el que nosaltres decidim ser, creant una relació entre les dues coses.
Pseudònim: Mariluli
Títol / Pregunta:
I demà, serà igual?
Imatge:
Posta de sol
Reflexió:
Inspiració del vaixell d'en Teseu, els elements i les persones canvien al llarg del temps. Aquesta posta de sol avui és així i demà serà igual? En realitat farà el mateix cicle que avui, o no? Seguirà fent la seva funció? I per defora seguirà de les mateixes llums, colors? Segons el vent, la calor i el temps atmosfèric serà visualment diferent, o no?
És la posta de sol la que només ha canviat o som nosaltres? Demà, quan tornem a mirar la posta de sol serem iguals? Haurem canviat? Serem exactament la mateixa persona que som avui? La veurem igual o haurem canviat el punt de vista? La veurem diferent?
O pel contrari, som nosaltres que hem canviat i la posta de sol segueix igual? La nostra essència és la mateixa? Demà tendrem una altra essència?
Informació:
A tots els agrada el capvespre i sobretot amb aquest cel, però si un dia vas a visitar-lo i et pares a pensar molt profundament et pot fer pensar coses.
L'horitzó que uneix el cel i el mar sembla difós, com els límits que sovint ens posem a nosaltres mateixos. Les onades, constants però canviants, ens recorden que el temps no s'atura, i que cada moment és únic.
Com podem veure, a la imatge no es pot veure és final ni encara segueixis caminant i això ens fa reflexionar, ja que no hi ha un límit d'això que no podem veure, així que: Què hi ha més enllà del que no podem veure?
No només sorgeix aquesta pregunta, també si et pares a observar el capvespre, amb els seus colors que es fonen, ens parla de transicions, de com tot canvia sense pressa però sense pausa. Potser la veritable pregunta és: Sabem apreciar la bellesa dels petits instants abans que desapareguin?Què veu el mirall quan no el mirem?
El mirall sembla un objecte inert, una superfície que només retorna allò que té al davant. Però, què passa quan no hi ha ningú per contemplar-lo? Potser, en la seva solitud, el mirall veu més del que mai podríem imaginar. És possible que reflecteixi el buit, que s'ompli de l'absència i es converteixi en testimoni silenciós d'un món que ignora la seva existència. O potser el mirall no veu res, perquè sense nosaltres no té propòsit, com si la seva funció depengués del fet de ser observat.
Però aquesta pregunta ens parla també de nosaltres mateixos. Som com el mirall? Ens definim només pel que els altres perceben de nosaltres? Si ningú ens mira, existim de la mateixa manera? Quan ens mirem al mirall, busquem confirmació, identitat, fins i tot seguretat. Però quan ningú ens observa, potser som més autèntics, sense el reflex distorsionat de les expectatives dels altres.
Així, potser el mirall, quan no el mirem, veu la veritat que ens amaguem a nosaltres mateixos. O potser no veu res, perquè, com nosaltres, està atrapat en la necessitat de ser reconegut per existir. La seva resposta, com la nostra, queda atrapada en el misteri del silenci.
Pseudònim: LND
TOT EL QUE VEIM ÉS REAL?Aquesta pregunta en sorges cada vegada que mir al cel. Jo crec que no, ja que l'univers és massa estens per ser els únics éssers vius. Ara si ens demostra que hi ha altres éssers vius en l'univers, unes de les preguntes que ens sorgeixen seria. Que si es pereixen a nostres? Si ens podríem comunicar o contactar amb ells i si són superiors a nosaltres intel·lectualment?
Pseudònim:MS
Estem segurs del que deim?
A pics em plantejo si estem segurs del que deim. Per posar en context la relació entre la pregunta i la imatge, ens hem de moure fins a la pandèmia, una època negre per molta gent, però d'allà en va sortir una frase d'una diputada del congrés dels diputats. La diputada va dir "11 tios dándole golpecitos a la pelota". Aquesta frase, amb to despectiu cap a un dels esports més importants en l'àmbit global, crec que, cal remarcar la meva disconformitat i amb aquesta expressió, ja que, el futbol, per molta gent és vida, és diversió, expressar sentiments, extreure la fúria, desconnexió, etc. Un amant de l'esport no pot expressar els sentiments i l'odi que hi ha cap al futbol, és bastant considerable. El meu objectiu és poder dir, que no és així, com va dir una portaveu d'Unides Podem.
Pseudònim: shals
