Per a què o per a qui lluitam?
Som éssers teleològics. La nostra existència s'estintola en la projecció cap a quelcom
superior. Fins i tot si aquest objectiu és un mateix, ho és des d'una perspectiva externa, aliena. Vivim, llavors, fora de nosaltres? Com deixar de fer-ho?
*Tot això penso mentre deixo anar l'agulla i escolto per primera vegada "Songs of a Lost World", de The Cure.*
Com n'és de ridícula, la vida. O la nostra manera de viure? Tenim l'oportunitat -única en la vida!- d'existir, i l'estem malbaratant per una boira que anomenem 'metes', tristos ídols d'un poble secularitzat amb poca gràcia.
*El cèrcol de vinil negre, movent-se, forma dins meu un vague símil, gairebé un record, amb la idea que tot això ja ha passat, i que tornarà a passar. Aquesta comparació no és meva, però d'alguna manera, jo sí que li pertanyo.
I m'adono que Robert Smith recita melòdicament com tot esdevé fràgil i xaruc, però ho accepta si algú li promet que serà amb ell quan tot s'acabi. Potser pensa seguir així viu en algú que, com tot, acabarà morint.*
Se m'ocorre que la música, com la vida, s'estudia, s'analitza, però el plaer que totes dues poden provocar és purament irracional, indescriptible.
Val la pena lluitar, desafiar la raó amb l'insolent acte de viure? La temptació d'existir em diu que sí. Vaja, això és nou. Val la pena fer-ho per a res més que nosaltres? Ara la negació és immediata, rotunda, encesa. És que ens hi va la vida! Ans dins meu no s'escolta cap gruny de camell, ni rugit de lleó, només rialles infantils.
***
*El disc s'acaba, ja l'he escoltat.*
Ha valgut la pena, ara que només existeix efímerament dins la meva memòria? Mentre hagi tocat cada nota per a si mateix, mentre s'hagi extasiat amb cada vers, sí. I llavors, és més, valdria la pena tornar a escoltar-lo, sencer, per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada