1r premi
dilluns, 1 de desembre del 2025
diumenge, 30 de novembre del 2025
24. Quina es la nostra veritable identitat?
15 Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?
Per què vivim?
PSEUDÒNIM: Calonis
Curs: 1r Batx D
A vegades pens que la vida és com una gota que cau. Que desapareix ràpid i fàcil. Tots acabarem igual, tot passa i s'acaba. I, així i tot, seguim vivint. Feim coses, estimam, reim, ploram. Però sempre me deman per què ho feim? Per noltros mateixos o per alguna cosa que quedi després? Jo no ho sé. Per això intent fer lo més important, viure cada moment, fer lo que podem mentre som aquí. Cada cosa és important, encara que desaparegui després. Potser el sentit de la vida és simplement això ser ara mateix aquí i fer les coses que sentim importants i que ens agraden, encara que un dia tot desaparegui i ja no hi siguem.
dimecres, 26 de novembre del 2025
23. Qui som?
dilluns, 24 de novembre del 2025
22. Tots vivim a la mateixa relitat o cadascú té la seva?
21 Què és el que hi ha més enllà del que veiem?
És interessant com una sola imatge ens fa pensar d'allò que escapa de la ciència, que escapa de la raó. Veure com un riu va desapareixent en un horitzó, com la ciutat al seu voltat va minvant amb ell, i acaba amb el més llunyà de tots els elements, el sòl. Però com sabem que existeix més del que som capaços de veure? Com sabem que existeix mentre nosaltres no hi som? Qui ens ha dit a la nostra vida que París està existint ara mateix si nosaltres no ho podem veure?
A la realitat, nosaltres confiem en la veracitat del pertanyent de la vida si podem observar-ho o corroborar-ho. Però i si no és "la realitat", sinó, "la teva realitat"? I si la substantivitat és una creació del que és realment un món creat per tu? Com saps que no és una creació de la teva realitat el que no veus?
Reflex romput
Qui ets? no has posat el nom!!!!
19. Per a què o per a qui lluitam?
Per a què o per a qui lluitam?
Som éssers teleològics. La nostra existència s'estintola en la projecció cap a quelcom
superior. Fins i tot si aquest objectiu és un mateix, ho és des d'una perspectiva externa, aliena. Vivim, llavors, fora de nosaltres? Com deixar de fer-ho?
*Tot això penso mentre deixo anar l'agulla i escolto per primera vegada "Songs of a Lost World", de The Cure.*
Com n'és de ridícula, la vida. O la nostra manera de viure? Tenim l'oportunitat -única en la vida!- d'existir, i l'estem malbaratant per una boira que anomenem 'metes', tristos ídols d'un poble secularitzat amb poca gràcia.
*El cèrcol de vinil negre, movent-se, forma dins meu un vague símil, gairebé un record, amb la idea que tot això ja ha passat, i que tornarà a passar. Aquesta comparació no és meva, però d'alguna manera, jo sí que li pertanyo.
I m'adono que Robert Smith recita melòdicament com tot esdevé fràgil i xaruc, però ho accepta si algú li promet que serà amb ell quan tot s'acabi. Potser pensa seguir així viu en algú que, com tot, acabarà morint.*
Se m'ocorre que la música, com la vida, s'estudia, s'analitza, però el plaer que totes dues poden provocar és purament irracional, indescriptible.
Val la pena lluitar, desafiar la raó amb l'insolent acte de viure? La temptació d'existir em diu que sí. Vaja, això és nou. Val la pena fer-ho per a res més que nosaltres? Ara la negació és immediata, rotunda, encesa. És que ens hi va la vida! Ans dins meu no s'escolta cap gruny de camell, ni rugit de lleó, només rialles infantils.
***
*El disc s'acaba, ja l'he escoltat.*
Ha valgut la pena, ara que només existeix efímerament dins la meva memòria? Mentre hagi tocat cada nota per a si mateix, mentre s'hagi extasiat amb cada vers, sí. I llavors, és més, valdria la pena tornar a escoltar-lo, sencer, per sempre.
20.On habita l'absència?
18.On és que se'ns amaga la realitat?
17. Fins a on arriba la nostra mirada?
16. QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?
14. Tot té realment un final?
13 Què vol dir canviar realment?
12Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?
11.Què amagam quan mostram qui som?"
Títol: "Què amagam quan mostram qui som?"
Pseudònim: LlumDeFusta
Reflexió:
Una màscara sempre sembla un objecte senzill: un tros de material, un lligam, una forma que imita un rostre. Però és molt més que això. Ens recorda que sovint actuam, parlam o ens movem amb una identitat construïda, una versió editada de nosaltres mateixos. Ens protegim? O ens ocultam? La màscara no només tapa, sinó que també revela: revela la por a ser vistos tal com som, o el desig de ser percebuts d'una altra manera. En filosofia, la pregunta sobre l'autenticitat i la identitat és constant. Qui som quan ningú no ens mira? I qui som quan tothom ens observa? La màscara descansa sobre la taula, immòbil, però desperta un dubte profund: si la llevam, queda el nostre rostre… o una altra màscara més subtil?
7 Com sabem si és el principi o el final?
Quan veig una posta de sol em pregunto si és el final d'un dia o el principi d'alguna cosa nova. El sol va baixant lentament i el cel es va tornant de colors diferents, com si el dia s'acomiadés. Però al mateix temps sembla que tot pot començar de nou, per tant, de vegades és difícil saber si estem tancant una etapa o obrint-ne una altra. De fet, normalment el final d'una fase de la vida l'hauríem d'entre com l'oportunitat de poder començar una nova.
La posta de sol em fa pensar en tot el que ha passat durant el dia com per exemple, les coses bones, les coses dolentes i els moments petits que a vegades no valorem gaire. Però també em fa sentir que demà podem començar de nou, intentar coses diferents i continuar avançant.
Quan el sol desapareix darrere de l'horitzó, veig que els finals no sempre són dolents. Cada final pot ser el començament d'alguna cosa nova, i la natura ens ho recorda cada dia amb un espectacle tan simple i bonic com una posta de sol.
10.Coneixem el món on vivim?
diumenge, 23 de novembre del 2025
9 ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM
8.Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?
6. : Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?
dissabte, 22 de novembre del 2025
5. No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?
El que veiem a la imatge és una habitació fosca amb una lleu entrada de llum. Amb això vull fer referència al fet que és irònic tenir un concepte per representar una cosa que no existeix: el no-ser. Doncs, segons Plató, si podem percebre la idea de qualque cosa, en certa manera, és perquè existeix. En aquest cas, l'ésser humà ha definit el no-ser com el contrari del ser per referir-se al buit. Això no obstant, no crea una paradoxa dir que hi ha possibilitats que hi hagi espais que no existeixen? És a dir, si nosaltres ja hem definit el concepte no-ser com a qualque cosa que no existeix, en certa manera sí que ho fa perquè ha estat pensat per l'ésser humà. El no-ser, és, perquè se l'ha conegut. I d'aquí el motiu de la meva imatge. Amb la foscor pretenc representar el "no-ser", és a dir, el buit. I amb el raig de llum vull expressar que en certa manera ha estat descobert per l'ésser humà. El no-ser sí que existeix i sí que és conegut. Tot i que no se n'està segur.
La imatge ens fa pensar: com pot existir una cosa que no existeix?
Nick: Dinga Ban
4.Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?
Quan mir la sirena immòbil sobre el gel, no tenc la sensació d'estar davant una figura, sinó com si hagués quedat a mig camí dins mi una cosa que encara no sé del tot com anomenar. Entre el que puc tocar i el que només existeix dins el meu cap, hi ha un espai estrany on s'amaguen versions de mi mateixa que mai he acabat d'entendre. Sovint, allò que imaginam és més càlid que la realitat, però també més fràgil, com aquest paisatge que oculta un llac viu davall la superfície gelada.
Em deman si travessar aquesta frontera em perdre, o si la imaginació, per dolça i enganyosa que sigui, és una part imprescindible de qui som. Com puc saber en quin món em trob quan tots dos bateguen alhora? Potser no som habitants d'un sol lloc, sinó el pont que els uneix. I potser la veritat neix precisament d'aquest punt mitjà.
Pseudònim:Kalipsia
Curs: 1r Batxillerat D
3.La realitat existeix si ningú la mira?
Títol → La realitat existeix si ningú la mira?
Reflexió →Aquest espai aparentment insignificant planteja un dubte que no podem evitar: el món continua existint quan ningú el mira? El banc, la font i la llum semblen tenir una presència pròpia, com si no necessitassin ningú per existir, i evidentment romandran allà si ningú els mou, t'hi fixis o no. Però, alhora, només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut i l'ha convertit en imatge. Això fa sorgir la pregunta de si la realitat és tal com la descobrim o si, en part, la cream amb la nostra mirada.
Aquest interrogant té un cert dilema entre dues teories. D'una banda, sembla donar la raó al realisme: els objectes continuen existint independentment de nosaltres i de què algú els observi, tal com defensa que la realitat és independent de la ment. De l'altra, la fotografia ens recorda allò que sosté l'idealisme: només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut, i el que veiem no és el "món en si" sinó una construcció mental. L'espai de la fotografia, per tant, queda enmig d'aquest dilema: sembla confirmar que el món continua sense nosaltres, però també evidencia que només tenim accés al que la nostra mirada percep com a un fenomen. El que coneixem no és el món en si, sinó la manera com la nostra ment el capta. Fins a quin punt podem conèixer un món que potser existeix més enllà de nosaltres o potser només en la nostra manera de mirar-lo?
Pseudònim →pensador anònim
Curs →1r Batxiller D