1r premi
3.La realitat existeix si ningú la mira?
2n premi
20.On habita l'absència?
3r premi
4t PRemi
5e premi
Menció especial
Fotografies 11,17,21, 24
dilluns, 1 de desembre del 2025
diumenge, 30 de novembre del 2025
24. Quina es la nostra veritable identitat?
Amb aquesta imatge poden sortir molts de dubtes com, que és el que hi ha darrere nostre? Què és el que de veritat hi som? Em demano que sigui el que de veritat mostrem a la gent, una cara falsa o la veritat? De veres som com la gent ens veu? Tenim pensaments que no diguem a ningun? Hi ha un altre ser dins nostre? Crec que aquesta imatge dona molt a pensar perquè et pots qüestionar com són les persones amb tu, la manera que tens tu de veure a la gent o la manera que ets tu davant d'ells. L'ombra em recorda que no som éssers transparents, que sempre hi ha una part de nosaltres que s'escapa, que es reté, que es mou en un espai on ni tan sols la llum pot entrar. Fins i tot, nosaltres sabem qui som en realitat?
15 Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?
Si tots acabam igual, vivim per nosaltres o per allò que queda de nosaltres?
Per què vivim?
PSEUDÒNIM: Calonis
Curs: 1r Batx D
A vegades pens que la vida és com una gota que cau. Que desapareix ràpid i fàcil. Tots acabarem igual, tot passa i s'acaba. I, així i tot, seguim vivint. Feim coses, estimam, reim, ploram. Però sempre me deman per què ho feim? Per noltros mateixos o per alguna cosa que quedi després? Jo no ho sé. Per això intent fer lo més important, viure cada moment, fer lo que podem mentre som aquí. Cada cosa és important, encara que desaparegui després. Potser el sentit de la vida és simplement això ser ara mateix aquí i fer les coses que sentim importants i que ens agraden, encara que un dia tot desaparegui i ja no hi siguem.
Miquel Vaquer Oliver
dimecres, 26 de novembre del 2025
23. Qui som?
Qui som?
Usualment, ens preguntem qui som com individus, però poques vegades ens qüestionem qui som com societat. Amb aquesta foto de la lluna, vull dir com és això el que ens connecta com éssers humans, la lluna és, al final de tot, la nostra llum en les nits buides i fosques. Aquesta lluna és la mateixa que han vist tots els que han estat abans de nosaltres, els nostres padrins, els nostres pares, inclòs Audrey Hepburn i això ens fa qui som, tenir una llum que ens guia en l'obscuritat. I quan morim, deixem de veure aquesta llum perquè deixem de ser vius i comença'm a ser part d'aquesta llum que ajuda als nostres estimats.
Pseudònim: Lemmy
1r batxillerat D
dilluns, 24 de novembre del 2025
22. Tots vivim a la mateixa relitat o cadascú té la seva?
Títol: Tots vivim a la mateixa realitat?
Pseudònim: Cadira
Text:
A simple vista, sense donar-li moltes voltes, es poden veure com dues persones, una davant l'altre, observen fixament la mateixa fulla de paper on sembla haver-hi traçat un número. No obstant això, aquesta foto filosòfica pretén anar molt més enllà del que només podem veure amb els ulls i reflexionar sobre si realment existeix més d'una realitat.
Si ens hi fixem bé i empatitzam amb ambdues persones, totes dues veuen nombres diferents. Malgrat que sembli el mateix paper amb el mateix número, un veu un 6 mentre que l'altre un 9. Aleshores, veuen el mateix paper o viuen a diferents realitats? Algun dels dos està mentint? Doncs, l'epistemologia, que és la branca filosòfica que estudia el coneixement i la raó i com nosaltres ho interpretam, defensa que la realitat i el que sabem no depèn ni de la percepció ni dels punts de vista personals, pel fet que tot i les interpretacions de cada un, és a dir, malgrat que no vegin el mateix número, tots dos estan defensant la seva pròpia veritat. Dit d'una altra manera, el que ells realment veuen sense tenir en compte el que percep l'altra persona no coincideix, però cap dels dos estan mentint ni veuen papers diferents, llavors, tots dos tenen el mateix coneixement o un és més savi que l'altra? Aquest concepte demostra i explica que el món real no sempre és objectiu, sinó que en una mateixa realitat també hi ha punts de vista ambigus que, a vegades, ens fan dubtar sobre on vivim i les realitats que poden existir a part de la nostra. Per tant, tots compartim la mateixa realitat o cada un té la seva pròpia?
21 Què és el que hi ha més enllà del que veiem?
És interessant com una sola imatge ens fa pensar d'allò que escapa de la ciència, que escapa de la raó. Veure com un riu va desapareixent en un horitzó, com la ciutat al seu voltat va minvant amb ell, i acaba amb el més llunyà de tots els elements, el sòl. Però com sabem que existeix més del que som capaços de veure? Com sabem que existeix mentre nosaltres no hi som? Qui ens ha dit a la nostra vida que París està existint ara mateix si nosaltres no ho podem veure?
A la realitat, nosaltres confiem en la veracitat del pertanyent de la vida si podem observar-ho o corroborar-ho. Però i si no és "la realitat", sinó, "la teva realitat"? I si la substantivitat és una creació del que és realment un món creat per tu? Com saps que no és una creació de la teva realitat el que no veus?
Reflex romput
Qui ets? no has posat el nom!!!!
19. Per a què o per a qui lluitam?
Títol:
Per a què o per a qui lluitam?
Pseudònim:
Existencialista en desenvolupament (falta el bigoti)
Reflexió:
Som éssers teleològics. La nostra existència s'estintola en la projecció cap a quelcom
superior. Fins i tot si aquest objectiu és un mateix, ho és des d'una perspectiva externa, aliena. Vivim, llavors, fora de nosaltres? Com deixar de fer-ho?
*Tot això penso mentre deixo anar l'agulla i escolto per primera vegada "Songs of a Lost World", de The Cure.*
Com n'és de ridícula, la vida. O la nostra manera de viure? Tenim l'oportunitat -única en la vida!- d'existir, i l'estem malbaratant per una boira que anomenem 'metes', tristos ídols d'un poble secularitzat amb poca gràcia.
*El cèrcol de vinil negre, movent-se, forma dins meu un vague símil, gairebé un record, amb la idea que tot això ja ha passat, i que tornarà a passar. Aquesta comparació no és meva, però d'alguna manera, jo sí que li pertanyo.
I m'adono que Robert Smith recita melòdicament com tot esdevé fràgil i xaruc, però ho accepta si algú li promet que serà amb ell quan tot s'acabi. Potser pensa seguir així viu en algú que, com tot, acabarà morint.*
Se m'ocorre que la música, com la vida, s'estudia, s'analitza, però el plaer que totes dues poden provocar és purament irracional, indescriptible.
Val la pena lluitar, desafiar la raó amb l'insolent acte de viure? La temptació d'existir em diu que sí. Vaja, això és nou. Val la pena fer-ho per a res més que nosaltres? Ara la negació és immediata, rotunda, encesa. És que ens hi va la vida! Ans dins meu no s'escolta cap gruny de camell, ni rugit de lleó, només rialles infantils.
***
*El disc s'acaba, ja l'he escoltat.*
Ha valgut la pena, ara que només existeix efímerament dins la meva memòria? Mentre hagi tocat cada nota per a si mateix, mentre s'hagi extasiat amb cada vers, sí. I llavors, és més, valdria la pena tornar a escoltar-lo, sencer, per sempre.
20.On habita l'absència?
On habita l'absència?
Hannibal -
A vegades, quan algú se'n va per sempre, se sent alguna cosa estranya. Veus el seu lloc buit i saps que físicament no està, però alhora et sembla que segueix aquí d'alguna forma, en els records i en les coses que feia. Mirant una tomba plena de flors, em pregunto què significa realment "estar". De veritat una persona desapareix del tot només perquè ja no la podem veure?
Jo crec que no. Almenys a mi no em passa així. Per exemple, amb el meu oncle: encara que ja no estigui, hi ha moments en els quals ho recordo tan clar que sembla que encara camina amb nosaltres. Sobretot quan penso en com la meva àvia cuidava d'ell, com si aquestes escenes continuessin vives al meu cap. Llavors penso que, encara que algú ja no estigui davant, tampoc s'esfuma del tot.
18.On és que se'ns amaga la realitat?
Pseudònim: Meushio
Títol: On és que se'ns amaga la realitat?
Imatge:
17. Fins a on arriba la nostra mirada?
Papigavi
La imatge filosòfica, en aquest cas mitjançant un microscopi, ens mostra el poder d'aturar-nos un moment i fixar-nos en les petites coses. Gràcies a això podem veure mons sencers que passen inadvertits. A simple vista no hi ha res especial, però quan ampliem la mirada apareixen formes i detalls que ni sabíem que existien. Això em fa pensar fins a quin punt el que veiem és realment el que percebem, o si hi ha una part que no es pot captar a simple vista. Sovint pensem que coneixem la realitat, però potser només n'observem una mínima part. El fet de poder descobrir aquest món distant i proper alhora gràcies al microscopi em fa creure que la nostra percepció depèn de les eines, de la perspectiva i fins i tot de l'actitud amb què observem. Al final, aquesta imatge és un recordatori que encara hi ha molt més per descobrir del que els nostres ulls ens deixen veure.
Raúl Gómez Servera
16. QUÈ QUEDA DE NOSALTRES QUAN JA NO HI SOM?
Quan observa amb aquesta cadira buida se'ns venen una pregunta al cap, per què està sola? La llum que il·lumina i la foscor al voltant mostra una presència que ja no hi és, que ha desaparegut. I d'allà sorgeix la nostra pregunta, què queda nosaltres quan ja no hi som? És una pregunta filosòfica i com ja sabem és una pregunta que no es pot contestar. Podem tirar per la banda científica que diu que un pic que ens morim no queda res. Però, i si anam un poc més enfora, pot ser que no quedi res físic, però la llum estigui mostrant l'esperit d'algú que ja no hi és fisícament però que ha quedat algo d'ell.
1BatD
14. Tot té realment un final?
Títol→Tot té realment un final?
Àlies→Trencaclosques Trencat
Escrit/reflexió→ Tot té realment un final? O és només una il·lusió creada per la ment humana per reconfortar-nos? I si el camí que surt a la imatge en realitat no en té de final? Cadascú es pot fer el seu propi camí per molt difícil o perillós que es torni, potser el camí visible pareix que s'acaba, però tu podries continuar caminant fins que et cansessis o no volguessis caminar més, allargant aquest camí. Els penya-segats que es veuen, pareix que acaben quan toquen l'aigua, però també podria ser que continuessin el seu camí cap avall sota l'aigua. Així que es podria dir que no tenen un final fix, sinó que el seu final varia depenent de la persona, alguns diran que continuen davall la mar i altres que acaben en arribar a la superfície del mar. Per acabar, observem l'horitzó, pareix que hi ha un punt a on acaba, però la realitat és que dona la volta a tota la Terra. Així que tenint en compte tot això, tot té realment un final?
Magí Ferriol
Alumne de 1r Batx D
13 Què vol dir canviar realment?
Què vol dir canviar realment?
Canviar sembla una paraula senzilla, ja que és fet normal a les nostres vides, però també és una de les experiències més profundes que vivim. Quan els objectes es desgasten, quan el cos creix o quan les persones evolucionam, tendim a pensar que allò vell i allò nou són dues realitats separades. Però, realment ho són? Són el mateix? O perquè hagi canviat és diferent? Les fulles seques no són fulles gastades, si no tot el que han vist. Les fulles més recients, en canvi, m'hos recorda a tot el que ens queda per viure. En aquesta fotografia, el vell i el nou no s'oposen, sinó que ens trasmet la realitat. Ens recorden que el canvi no està malament, sinó que és una etapa.
Sóm els mateixos quan camviam?
Pseudònim: sebasty
12Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?
Títol: Per què recordam més alguns moments simples que altres que pareixien importants?
Nick: Jamón Serrano
Text: No sempre els dies més planejats o especials són els que se queden a la nostra memòria. A vegades un instant inesperat, un pla inesperat, una conversació... són els que perduren molt més a la nostra memòria. Potser un dia que has fet alguna cosa amb els teus amics, família... planejada no és tan divertida, o no crea tantes memòries, anècdotes com alguna cosa que hagi sorgit d'imprevist. Això ens demostra que la vida no segueix la lògica que esperam i que algun fet d'imprevist pot ser el que t'enrecordis durant tota la teva vida.
11.Què amagam quan mostram qui som?"
Títol: "Què amagam quan mostram qui som?"
Pseudònim: LlumDeFusta
Reflexió:
Una màscara sempre sembla un objecte senzill: un tros de material, un lligam, una forma que imita un rostre. Però és molt més que això. Ens recorda que sovint actuam, parlam o ens movem amb una identitat construïda, una versió editada de nosaltres mateixos. Ens protegim? O ens ocultam? La màscara no només tapa, sinó que també revela: revela la por a ser vistos tal com som, o el desig de ser percebuts d'una altra manera. En filosofia, la pregunta sobre l'autenticitat i la identitat és constant. Qui som quan ningú no ens mira? I qui som quan tothom ens observa? La màscara descansa sobre la taula, immòbil, però desperta un dubte profund: si la llevam, queda el nostre rostre… o una altra màscara més subtil?
7 Com sabem si és el principi o el final?
2- Com sabem si és el principi o el final?
PSEUDÒNIM: Reflexiva
Quan veig una posta de sol em pregunto si és el final d'un dia o el principi d'alguna cosa nova. El sol va baixant lentament i el cel es va tornant de colors diferents, com si el dia s'acomiadés. Però al mateix temps sembla que tot pot començar de nou, per tant, de vegades és difícil saber si estem tancant una etapa o obrint-ne una altra. De fet, normalment el final d'una fase de la vida l'hauríem d'entre com l'oportunitat de poder començar una nova.
La posta de sol em fa pensar en tot el que ha passat durant el dia com per exemple, les coses bones, les coses dolentes i els moments petits que a vegades no valorem gaire. Però també em fa sentir que demà podem començar de nou, intentar coses diferents i continuar avançant.
Quan el sol desapareix darrere de l'horitzó, veig que els finals no sempre són dolents. Cada final pot ser el començament d'alguna cosa nova, i la natura ens ho recorda cada dia amb un espectacle tan simple i bonic com una posta de sol.
10.Coneixem el món on vivim?
Blanca del barrio
1D batxillerat
Coneixem el món on vivim?
Si la major part de la vida marina és invisible per la nostra tecnologia actual i la ciència no es capaç de investigar més, podem afirmar que coneixem realment el món en què vivim? La ciència només ha descobert el 5% i vivim en un planeta que creiem conèixer bé, però els oceans —que en cobreixen la major part— estan encara plens de misteris. Allò que no podem observar no podem entendre, i allò que no podem entendre sovint ni tan sols el podem imaginar. Això qüestiona la seguretat amb què afirmem que coneixem el món. Potser la nostra visió de la realitat és només una fracció minúscula del que existeix realment.
diumenge, 23 de novembre del 2025
9 ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM
ELS OBJECTES TENEN UNA VIDA QUAN NO ELS VEIM
Pantera Rosa
Qui no s'ha pensat mai que els objectes es poden desplaçar, aquesta fotografia tracta d'aquest tema. Aquests objectes poden tenir una vida quan no els veim o quan no pensam amb ells. Això és el nostre dubte i possiblement la por que algun al·lot pot tenir arribar a tenir.
8.Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?
Quina part de la meva vida estic deixant passar fora mirar-la realment?
Pseudònim: userma
A simple vista és una fotografia del cel. Però jo quan la mir, em fa una sensació com de nostàlgia, em fa pensar lo complexa que és la vida i totes les dificultats que té. Molts de pics, a causa d'això, no valoram els moments en els quals realment som feliços, potser per tenir altres preocupacions al cap. És a dir, molts de pics no vivim el moment. I realment això fa pena, perquè després quan tornes a ca teva després de passar un gran dia amb els teus amics... t'adones de la sort que tens de tenir la vida que tens i molts de pics no ho sabem valorar el suficient. Perquè problemes és impossible no tenir-ne, però hem de ser conscients de la sort que tenim de ser qui som i viure envoltat de les persones que ens estimen realment.
6. : Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?
Títol: Som qui creim que som o qui el món ens diu que som?
Text: Aquesta imatge sobre un examen ens planteja un dubte sobre qui marca el que som, la societat o jo mateix. Tots hem estat influenciats qualque vegada, però deixam que aquestes influències definesquin la nostra identitat? O al cas de la imatge, deixam que un nombre ens definesqui? Encara que sigui una simple nota, un nombre del 0 al 10, dins la nostra societat això ja marca una etiqueta i un prejudici de com ets. No importa l'esforç ni el context. Amb aquella nota als ulls de les altres persones ja no ets una persona seriosa ni t'importa el teu futur. Automàticament aquelles persones t'assignen una personalitat. Pots creure el que et diuen i deixar-te influenciar acceptant un destí miserable o continuar intentant-ho. Molta gent es deixara definir pel que diuen, en canvi, altres ignoraran aquells comentaris i crearan la seva pròpia personalitat, tu qui ets?, es pot ser els dos?.
Pseudònim: Mantis Religiosa
Curs: 1r Batxiller D
dissabte, 22 de novembre del 2025
5. No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?
Títol:
No hauria de ser el no-ser un concepte desconegut per representar el buit?
Text:
El que veiem a la imatge és una habitació fosca amb una lleu entrada de llum. Amb això vull fer referència al fet que és irònic tenir un concepte per representar una cosa que no existeix: el no-ser. Doncs, segons Plató, si podem percebre la idea de qualque cosa, en certa manera, és perquè existeix. En aquest cas, l'ésser humà ha definit el no-ser com el contrari del ser per referir-se al buit. Això no obstant, no crea una paradoxa dir que hi ha possibilitats que hi hagi espais que no existeixen? És a dir, si nosaltres ja hem definit el concepte no-ser com a qualque cosa que no existeix, en certa manera sí que ho fa perquè ha estat pensat per l'ésser humà. El no-ser, és, perquè se l'ha conegut. I d'aquí el motiu de la meva imatge. Amb la foscor pretenc representar el "no-ser", és a dir, el buit. I amb el raig de llum vull expressar que en certa manera ha estat descobert per l'ésser humà. El no-ser sí que existeix i sí que és conegut. Tot i que no se n'està segur.
La imatge ens fa pensar: com pot existir una cosa que no existeix?
Nick: Dinga Ban
4.Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?
Quina part de nosaltres queda atrapada entre el real i l'imaginat?
Quan mir la sirena immòbil sobre el gel, no tenc la sensació d'estar davant una figura, sinó com si hagués quedat a mig camí dins mi una cosa que encara no sé del tot com anomenar. Entre el que puc tocar i el que només existeix dins el meu cap, hi ha un espai estrany on s'amaguen versions de mi mateixa que mai he acabat d'entendre. Sovint, allò que imaginam és més càlid que la realitat, però també més fràgil, com aquest paisatge que oculta un llac viu davall la superfície gelada.
Em deman si travessar aquesta frontera em perdre, o si la imaginació, per dolça i enganyosa que sigui, és una part imprescindible de qui som. Com puc saber en quin món em trob quan tots dos bateguen alhora? Potser no som habitants d'un sol lloc, sinó el pont que els uneix. I potser la veritat neix precisament d'aquest punt mitjà.
Pseudònim:Kalipsia
Curs: 1r Batxillerat D
3.La realitat existeix si ningú la mira?
Títol → La realitat existeix si ningú la mira?
Reflexió →Aquest espai aparentment insignificant planteja un dubte que no podem evitar: el món continua existint quan ningú el mira? El banc, la font i la llum semblen tenir una presència pròpia, com si no necessitassin ningú per existir, i evidentment romandran allà si ningú els mou, t'hi fixis o no. Però, alhora, només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut i l'ha convertit en imatge. Això fa sorgir la pregunta de si la realitat és tal com la descobrim o si, en part, la cream amb la nostra mirada.
Aquest interrogant té un cert dilema entre dues teories. D'una banda, sembla donar la raó al realisme: els objectes continuen existint independentment de nosaltres i de què algú els observi, tal com defensa que la realitat és independent de la ment. De l'altra, la fotografia ens recorda allò que sosté l'idealisme: només podem parlar d'aquest lloc perquè algú l'ha percebut, i el que veiem no és el "món en si" sinó una construcció mental. L'espai de la fotografia, per tant, queda enmig d'aquest dilema: sembla confirmar que el món continua sense nosaltres, però també evidencia que només tenim accés al que la nostra mirada percep com a un fenomen. El que coneixem no és el món en si, sinó la manera com la nostra ment el capta. Fins a quin punt podem conèixer un món que potser existeix més enllà de nosaltres o potser només en la nostra manera de mirar-lo?
Pseudònim →pensador anònim
Curs →1r Batxiller D
2."Cap a on m'emporta el meu propi camí?"
"Cap a on m'emporta el meu propi camí?"
El reflex del sol dibuixa un camí tremolós damunt l'aigua, un camí que no és ferm ni previsible, però que tot i així avança. Quan l'observam, és fàcil preguntar-mos si la nostra vida s'assembla a n'aquest traç brillant i inestable (simbolitza el nostre camí a la vida). Fins a quin punt triam cap a on anam, i fins a quin punt simplement seguim allò que la llum ens marca? Cada moviment de les onades transforma el reflex, igual que cada decisió que prenem, cada sorpresa i cada canvi que experimentam altera i transforma el nostre camí, la nostra existència. Potser el camí no és un lloc fix, sinó un procés constant de reinterpretació. I pot ser la qüestió important no és saber exactament on arribarem, sinó com avançam mentre la llum, és a dir, la nostra pròpia consciència, ens guia entre la incertesa que ens presenta la pròpia vida.
PSEUDÒNIM: FuturIncert
dijous, 20 de novembre del 2025
1 Què queda de nosaltres quan ja no hi som per explicar-nos?
1 Què queda de nosaltres quan ja no hi som per explicar-nos?
La foscor al voltant recorda com d'útil però fràgil és la memòria de l'èsser humà: un dia ho tenim tot present, i l'endemà només en queden ombres. Tot i així, les històries que hem viscut demanen ser recordades, encara que només sigui durant un moment, un instant.
La imatge ens fa pensar: què queda de nosaltres quan ja no hi som per explicar-nos? Potser només això: objectes que ens sobreviuen i pàgines que conserven parts de nosaltres.
I en aquesta calma trista, entenem que el que fa més mal no és la pèrdua, sinó el silenci que arriba després.
Nick: SilenciTrencat
Curs: 1er Batxillerat Grup: D
dimecres, 19 de novembre del 2025
MANUAL D'ÚS
Consells pràctics...
Hola Filofotògrafes i filofotògrafs, fàcil fàcil:
Per inspirar-vos podeu repassar l'apartat dedicat a
les especialitats de la filosofia per trobar preguntes inspiradores.
Tot i que les millors preguntes filosòfiques segur que ja vos
les haureu fet vosaltres mateixos. Aquí teniu algunes indicacions
sobre el que ha d'incloure la vostra FILOFOTOGRAFIA:
1.EL TÍTOL (Un interrogant, una
pregunta, un problema, una qüestió filosòfica). És important
que el títol i la foto no tengui una relació molt òbvia
i evident amb la fotografia -(el títol “Què és el temps?” amb
una foto d'un rellotge és massa directa, no fa pensar gaire, el
mateix títol però amb una foto d'una velleta, d'una posta de
sol, o fins i tot d'una pedra pot funcionar millor resulta més
inspiradora. El títol ha de ser l'assumpte del correu
2.LA FOTO ( Fotos
originals!!!, res de cercar per internet... qui no tengui càmera li
deix la meva!!!) També podeu optar per altres formats d'imatge,
vinyeta, dibuix etc... però que facin pensar eh!! Busqueu
aquella gran fotografia que vau fer aquest estiu o feis una creació
a partir de zero. Si voleu podeu fer la màgia d'editar les vostres
imatges. Enviau la foto com a ARXIU ADJUNT en el correu, no
la poseu en un Word! que no es penjarà.
3.Pensau a afegir El vostre PSEUDÒNIM,
nick, alies, que voleu que aparegui, poseu també el nom
i curs per identificar-vos. Jo els esborraré per garantir
l'anonimat en les votacions però els necessito per la NOTA.
4. Finalment podem posar les neurones en marxa i
fer un breu TEXT, una reflexió de no més de 200 paraules
que expliqui, il·lustri o faci pensar sobre el contingut de la foto.
IMPORTANT: Una vegada hagueu realitzat, imaginat, fet, parit la vostra creació, les podeu enviar-les al bloc mitjançant el correu: homeformiga.fotofilosofia@blogger.com.
PD: Podeu deixar comentaris
de les altres filofotografies. Gràcies per la vostra
participació!
endavant FotoFilòsofs i fotofilòsofes.
Aquí davall ja podeu consultar algunes de les
fotografies enviades i si mireu l'arxiu del bloc podeu veure les
guanyadores d'anys anteriors.
Molt SORT!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)